• 30 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Oriol Pi de Cabanyes

Carta a E.

Benvolgut exmaltractador: durant molt de temps he viscut pendent de tu, amb por de no agradar-te prou, sempre insegura del teu afecte. Havies aconseguit fer-me creure que, sense tu, jo no era res, que jo només existia en tant que tu m’ho permeties, que jo em realitzava a través teu, que els teus interessos eren els meus. Jo no era res sense tu, sense la teva dominació, sense el teu amor. O sense el teu desamor, tant se val. Ara ho veig. Perquè la nostra era una relació que tenia molt de malsana.

Abduïda per tu, alienada per tu, desestimada per tu, jo em sentia bé fins i tot quan estava malament. Tu també et senties bé, sembla estrany, quan jo estava malament, anul·lada, sense veu. Quan jo no era res. Era aleshores que tu experimentaves aquella plenitud de sentir-te superior, totpoderós sobre mi. És estrany que no te n’hagis volgut adonar mai, que mai no te n’hagis volgut fer càrrec.

Preferies, de fet, que jo em sentís malament. Perquè així jo depenia encara més de tu. Ara ho sé. Que vulgui assumir la meva vida t’ha preocupat, i encara et preocupa, perquè, sol, t’hauries de preguntar qui ets. Tens un greu problema i no ho saps. Perquè no saps que jo no sóc tu, de la mateixa manera que tampoc tu no ets jo. Som semblants, però no iguals. Per què em mires, per què m’has mirat sempre de dalt a baix, per damunt de l’espatlla?

Tenim coses en comú, però jo no et pertanyo. Ni tu em pertanys. No ets el meu amo, ni jo la teva costella, un apèndix. No tens dret a decidir qui sóc ni què vull. No haig de demanar-te perdó per haver arribat a aquesta consciència. Sóc com sóc. Tinc la meva personalitat, la meva manera de ser, la meva manera de fer. Què hi tens a dir? Ja no pots impedir-me que surti o deixi de sortir, ni amb qui. Ja no pots impedir que jo sigui, que jo torni a ser, a sentirme, jo.

Dius que m’estimes, però no em respectes. He estat per a tu només un objecte. L’única relació que saps concebre és de total submissió, de profit, de domini. Dius que em protegeixes, però el teu ha estat un amor possessiu, controlador, patològic, revestit en el millor dels moments de paternalisme. Has estat cec, sord i mut a les meves demandes. I estimar és donar llibertat, compartir, alegrar-se –i no impedir– que l’altre existeixi com a ell mateix. Dius que m’estimes, però els teus fets no ho demostren. Estima’m menys i respecta’m més.

Fraternalment, C.