• 30 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Salvador Cardús i Ros salvador.cardus@uab.cat

Guions inversemblants

Quan en determinades parts del planeta, afortunadament, els combats polítics ja no es poden guanyar a bufetades, es traslladen al pla dels relats. Llavors, la lluita per imposar una determinada interpretació dels fets esdevé clau per a la victòria. Aquesta és la situació en què es troba la confrontació de sobiranies nacionals entre Espanya i Catalunya.

IGNOT

Fins ara, el relat independentista ha tingut les de guanyar. La idea del “dret a decidir”, més enllà de la feblesa o no de la seva fonamentació jurídica, és una formulació de ressonàncies tan democràtiques que costa tombar-la. També ha estat un encert abandonar les argumentacions sobre greuges per passar a centrar-se en la “normalitat” de preguntar al poble, i que ha convençut el 80% de la població. Això significa que fins i tot la majoria de catalans contraris a la independència consideren Catalunya sobirana per poder decidir que volen seguir vinculats a Espanya.

Posats en aquesta disjuntiva, els que no tan sols neguen la capacitat dels catalans per decidir el futur, sinó fins i tot la possibilitat de consultar-ne la voluntat, s’enroquen en una determinada interpretació de la llei per no moure’s del no i en l’anunci de les deu plagues d’Egipte. Hi ha qui els retreu, no sense raó, que si estan entossudits en el no, es podrien estalviar les amenaces d’un hipotètic sí que, ara i adés, insisteixen a afirmar que és impossible. Potser és que no el veuen tan impossible, de manera que les amenaces, a Catalunya, fins ara han produït l’efecte contrari al que pretenien: han donat moltes esperances a favor de la consulta.

Doncs bé: aquestes darreres setmanes, potser amb l’ajut d’algun think-tank expert, s’han posat en circulació nous capítols en aquest combat de relats destinats a buscar alguna esquerda en el relat sobiranista. La primera d’aquestes històries sosté que cal considerar “amortitzat” el president Artur Mas. Per dir-ho sense eufemismes: que se’l considera un cas perdut després dels fracassos en l’intent de doblegar-lo amb tota mena de pressions, legítimes i il·legítimes. Es tractaria, per tant, d’esperar la caiguda del líder per poder sortir de l’atzucac actual. És un episodi molt de l’estil polític de Rajoy, poc amic de plantar cara als problemes i més aviat inclinat a esperar que es podreixin. L’argument podria agradar als candidats a succeir-lo.

En segon lloc, s’ha conegut un altre guió amb la pretensió de posar en el mateix pla les actituds de Rajoy i Mas. Al no de Rajoy li correspondria un no de Mas. A la tossuderia d’un, la de l’altre. Tanmateix, qui ha dit que ni prenent-se cinc-cents cafès plegats no canviaria de parer ha estat Rajoy. Qui ha dit que ni parlar-ne d’una solució que faci guanyadors uns i altres és el Govern espanyol. I, com em comentava algú que coneix bé Artur Mas, és fàcil saber que, si Mas telefonava a Rajoy, ell no se li posaria al telèfon, mentre que si era Rajoy qui telefonava a Mas, és obvi que l’atendria. El guió d’aquesta suposada equivalència de posicions –curiosament comprat per més narradors dels que hom podria imaginar– és típic de l’anomenada tercera via.

Finalment, els fabricants d’històries s’han afanyat a recórrer a un terme d’aquests que es defensen sols: el diàleg. Simplificant, la idea seria “contra dret a decidir, diàleg”. Ja ho veuen: diàleg contra alguna cosa. Com diria Van Gaal, “siempre negativo”. Per ser un instrument per a la resolució de conflictes i no un mer bla, bla, bla, el diàleg s’ha d’establir sobre uns punts d’acord comuns. Tanmateix, com assenyalava lúcidament l’antropòleg Albert Sánchez Piñol en una recent intervenció al cicle Moment Zero organitzat per El Punt-Avui, quan els marcs de referència estan molt allunyats, el diàleg esdevé impossible. L’allunyament es va començar a produir quan els catalans van prendre consciència de la magnitud del fracàs del procés de reforma estatutària, per la traïció a la confiança posada en els mecanismes jurídics previstos a la Constitució. Aquell explícit “nos lo hemos cepillado” del president de la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats, Alfonso Guerra, quedarà per a la història com la guspira que ho va il·luminar tot. La posterior campanya de xenofòbia anticatalana protagonitzada pel PP (amb líders del PSOE aplaudint-la fins i tot amb les orelles) i la sentència d’un Tribunal Constitucional en ruïnes, van acabar de decantar els indecisos: no hi havia res a fer dins del marc de la llei si els guardians de la llei la utilitzaven capriciosament i, pitjor, grollerament. Per tant, si els marcs de referència política ja no tenen cap punt de contacte, quin sentit té parlar de diàleg? L’únic possible restabliment del contacte, l’única possible restauració de la confiança, passa per la celebració d’una consulta a la qual els representants de l’Estat ja han dit que no. L’únic espai de diàleg, doncs, se situa per a després del respecte a una consulta.

La feblesa de totes aquestes noves narracions, en definitiva, és que continuen situant la resolució d’un conflicte polític en un joc entre pseudolíders, mers portadors dels equilibris d’interessos entre els poders fàctics –empresarials, financers, mediàtics, eclesials...– i els dels aparells de l’Estat, aconseguits a l’ombra de la ciutadania. Per molts suports que tinguin els nous relats, s’estavellaran davant d’una realitat fàctica irreductible: a Catalunya, la iniciativa del desafiament és popular, i els líders polítics que la condueixen s’atenen a un mandat democràtic que no poden ni volen trair. I tots els guions que obviïn aquest fet, a més de ser inversemblants, avorreixen.