El Punt Avui

Europa. I Catalunya

01/05/14 02:00 JORDI PUJOL
El Partenó, que corona l'Acròpoli d'Atenes, és un dels símbols de la vella Europa Foto: REUTERS / ARXIU.

Ni que sigui per la proximitat de les eleccions europees caldria parlar d'Europa i Catalunya. Oimés perquè entorn del procés sobiranista que ara hi ha a Catalunya un dels interrogants és si una Catalunya independent podria ser membre o no de la Unió Europea. Amb tot el que això comportaria.

Però també, més enllà de la conjuntura, perquè Catalunya sempre ha mantingut molt viva la relació i la identificació amb els valors europeus. De fet va néixer com a país amb personalitat pròpia com el bastió meridional de l'Imperi carolingi. I això l'ha marcat per sempre. L'esperit i la mentalitat d'Europa segueixen essent el pòsit més sòlid de la nostra personalitat col•lectiva. Un pòsit de cultura i valors al qual no podem renunciar.

I així s'entén que a través de segles d'història Catalunya dintre d'Espanya hagi defensat els valors més específicament europeus. I que en els moments de més afirmació catalana hagi propugnat models polítics i socials d'encuny molt europeu. Topant sovint amb resistència a la resta de l'Estat, però malgrat això incorporant-los cada cop més a la nostra mentalitat. I això va contribuir molt a la nostra recuperació col·lectiva.

Fins arribar al segle XX, que va representar a Catalunya progressos molt importants en diversos sentits. En el del desenvolupament econòmic i industrial. En el dels moviments socials i sindicals, i en general de tota la societat. En el de la cultura i l'art. En el del desvetllament de la consciència de país. I en el de la política. I tot això molt connectat amb Europa. Amb el pensament polític francès, amb el moviment cultural alemany, amb els països del nord, però també amb la llatinitat. També en el camp de les idees religioses. El nord enllà de l'Espriu no era un invent d'un poeta, era una pulsió de la intimitat catalana. Tot això acompanyat d'una interrelació amb la cultura i la mentalitat castellanes, dominants en l'àmbit espanyol. Europees, també, i de gran gruix, però instal·lades en una posició més distant.

A Catalunya, però també a molts indrets d'Europa que també participaven d'aquesta diversitat d'influències, això podria semblar un garbuix. Però no ho era. Perquè tot estava relligat pel patrimoni d'idees i valors europeus. Que vénen de lluny, de molt lluny. De la Bíblia i del judaisme, del cristianisme, dels grecs amb Aristòtil i tants d'altres, del sentit jurídic i administratiu de Roma. George Steiner ho ha explicat molt gràficament. Diu que Europa ve de quatre turons: del Sinaí, del Gòlgota, del Partenó i del Capitoli.

És cert que hi ha hagut i hi ha altres civilitzacions al món. Però per als qui fa tres mil anys que vivim en el nostre món, o que en procedim, aquesta és la nostra filiació. Enriquida després per les filosofies alliberadores dels darrers segles i la Declaració dels Drets de l'Home.

I és cert que cal superar l'eurocentrisme. En part ja superat per la mateixa evolució del món. Però el conjunt de valors, d'idees i vivències propis d'Europa constitueixen un gran tresor. N'hi pot haver d'altres. Però si els europeus el menystenim serà difícil que en sapiguem construir un altre de millor.
Segur que els lectors d'aquest editorial no esperaven que prengués aquest caire. I cal que el seu autor se n'excusi. Perquè sembla que la lògica és que parlem del dret a decidir dels catalans, i de la nostra voluntat d'aconseguir el respecte de la nostra identitat com a país, de la nostra capacitat de construir un país just i de progrés i crear unes molt bones condicions de convivència, dintre i fora de Catalunya. Per què, doncs, hem anat a parar al Partenó, i a la Declaració dels Drets de l'Home? Doncs perquè ens sentim molt radicalment europeus. Europa és la nostra Pàtria. I ho seria també una Catalunya independent si en fos expulsada. Però si així fos, tornaria a entrar per la finestra. I finalment els polítics i els juristes europeus entendrien que això de Catalunya no és un caprici. Ni és una exaltació de fa quatre dies. Que procedeix d'un pensament polític i moral que reclama el respecte de totes les identitats i de tot allò que reforça el sentit de la pròpia dignitat. I que la unitat europea, o la de qualsevol estat, s'han de poder mantenir i reforçar en un marc d'exigència i disciplina col·lectiva però de reconeixement del que és cadascú. I que quan això es veu amenaçat és just i està justificat que reclami un canvi del seu estatus quo. La mentalitat europea, el conjunt de valors i d'idees que han configurat Europa, això ho ha d'entendre. Això ho acabarà entenent. Si la reivindicació catalana es manté potent. Molt potent, pacífica i escrupolosament democràtica. Fidel als valors europeus. Respectuosa amb tothom, també amb Espanya. Si arriba a fer impossible que Europa per comoditat pugui continuar fent veure que no se n'adona.

Evidentment, el que més acceleraria aquesta presa de consciència europea, i espanyola, el que faria impossible que la consciència europea pogués fer veure que no s'adona del que passa seria un referèndum en deguda forma i amb garanties. Per això la petició de consulta troba tanta oposició. Per això mateix cal que Catalunya la segueixi reclamant amb una persistent i creixent mobilització pacífica.

Catalunya va néixer europea, i s'ha mantingut europea durant segles. Molts cops amb més convicció i més esperit conseqüent que altres països, i fins i tot que el conjunt de l'Estat espanyol. I ara que deixa clar que no accepta rebaixar o posar en perill la seva identitat catalana també ratifica que es mantindrà fidel a la seva filiació europea.

Aquest article és el mateix que es publica en el butlletí electrònic del Centre d'Estudis Jordi Pujol
Darrera actualització ( Dijous, 1 de maig del 2014 08:33 )