• 1 may. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Francesc-Marc Álvaro www.francescmarcalvaro.cat

L’error de Navarro

Abans que res, i per evitar malentesos, condemno solemnement i de tot cor l’atac contra Pere Navarro, com condemno tots els atacs (passats, presents i futurs) a qualsevol dels nostres representants democràtics i a qualsevol conciutadà, començant pels atacs que rebo jo mateix –sobretot verbals i per via digital– com tants companys periodistes diàriament. Per cert, el fet que el senyor Navarro no s’hagi solidaritzat mai amb mi per les agressions escrites de les quals sóc objecte (els clàssics “nazi”, “colpista” o “fill de puta”, per dir tres hits) no em fa pensar que em vulgui mal o que sigui còmplice dels miserables que es dediquen a aquests esbarjos. Des que vaig superar l’adolescència tinc clar que el món no gira al meu voltant.

ÓSCAR ASTROMUJOFF

Arran d’aquesta lamentable agressió durant un acte familiar a Terrassa, Navarro ha començat a divulgar intensament un relat que vol convertir el seu desafortunat episodi en categoria pel camí de la sobreactuació mediàtica, acollida amb fruïció per molts mitjans amb ganes de presentar Catalunya com un país balcànic. L’operació és simple: si una dona ha pegat Navarro (per motius que ara encara són desconeguts) és que Catalunya viu en un clima de crispació insuportable o en un “clima de coacció”, en paraules del també socialista Joaquim Coll, historiador i un dels dirigents de la nova entitat unionista Societat Civil Catalana. Crispació, coacció, violència... Moltes persones de bona fe fora de Catalunya poden creure que aquestes faules són veritat.

És el guió que Aznar va posar damunt la taula quan va avisar que, abans que Catalunya se separés d’Espanya, Catalunya es trencaria internament. A partir de llavors, diversos actors fan tot el possible perquè la tètrica profecia del líder de la FAES s’acompleixi de manera ineluctable. El PP, Ciutadans, UPyD i diversos mitjans espanyols han decidit construir una realitat alternativa a força de declaracions i titulars, i alguna col·laboració especial. Com que la realitat de debò els deixa sense arguments –recordeu la feliç jornada de Sant Jordi–, han de substituir-la per falòrnies de tota mena. Recordo una nit, fa molts mesos, que la líder del PP català va prestar-se a aquesta comèdia en una tele ultra on la gran qüestió que posava en perill Espanya era el pa amb tomàquet en els esmorzars dels hotels barcelonins! Com que la Via Catalana va ser un èxit pacífic admirat mundialment i com que els diplomàtics i periodistes estrangers constaten que Barcelona no viu al caire de la guerra civil, toca buscar cada dia tants etarres, islamistes radicals, hooligans, lladres, maltractadors, jutges díscols, pederastes i assassins de velletes com hi hagi en els rengles del sobiranisme. No és una conspiració, és una estratègia que s’aplica a plena llum del dia, amb persistència i acarnissament.

El fet nou i que mereix reflexió és que el líder del PSC s’ha afegit amb entusiasme al guió i a l’estratègia del PP, Ciutadans i UPyD. Aquesta és la gran notícia i la qüestió políticament rellevant. Avanço que el pas que ha fet Navarro em sembla un error històric de proporcions monumentals, tant si la dona agressora ha actuat per sectarisme ideològic com si ho ha fet per raons particulars o per un trastorn de salut. Siguem seriosos, dins de Catalunya no colen les insinuacions que deixa caure Navarro. Es podria acusar tot un club de futbol per l’agressió que ha dut a terme un aficionat? I més gros, encara: es podria acusar tot un club de futbol per una agressió que no sabem si ha tingut a veure realment amb l’esport de la pilota? Navarro no té proves, només té percepcions, intuïcions, sensacions. Què serà de la seva credibilitat, a partir d’ara?

El drama del PSC i de molts socialistes és que Navarro ha unit definitivament la sort de l’organització que dirigeix a l’estratègia dictada per la dreta espanyola més centralitzadora i més immobilista. Davant del poc interès que generen el federalisme i les terceres vies –les darreres xifres del CEO així ho palesen–, el primer secretari del PSC s’ha posat al servei de PP i de Ciutadans. Què diria Joan Reventós? Qui no volia ser comparsa de Mas i Junqueras ha acabat interpretant un paper que sempre farà amb més gràcia Rivera. Navarro ha fet cas a grans cervells de la comunicació política que han aconseguit que es deixi estar de manies i assumeixi un estil que, paradoxalment, només posa en evidència la feblesa argumental del discurs que es cuina al carrer Nicaragua. Som davant d’una manera de fer tronada, pensada des de la víscera i la impotència. La història del PSC no es mereix aquest espectacle.

Jaume Collboni, que no vol enfonsar-se amb Navarro i que té més cintura, s’ha desmarcat ràpidament del relat apocalíptic del seu líder, amb la qual cosa queda clar que les discrepàncies dins de l’oficialisme socialista no fan més que augmentar. Collboni sap que el gran beneficiari de la sobreactuació de Navarro no serà el socialisme català sinó Ciutadans, com apunten totes les enquestes. No hi ha crispació a Catalunya, hi ha un debat democràtic que alguns volen impedir. No hi ha crispació, ni quan el TSJC reafirma –com va fer ahir– que una classe sencera haurà de passar-se per força al castellà quan ho demani un alumne. La gran fàbrica d’independentistes –com és notori– treballa sense descans.