• 1 may. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Fernando Ónega

La crispació

La brega de les Sorayas va inaugurar la crispació electoral, present a totes les campanyes

Senyores i senyors, saludeu l'última convidada a la taula política: la crispació. Algun ingenu com aquest humil escriptor creu que no havia pas marxat, però hi ha consens a l'hora d'anotar que ha tornat amb tot l'acompanyament de patges ideològics, oportunistes, nacionalistes i, per descomptat, l'armament electoral. No hi falta cap ingredient: un cop de puny a un català il·lustre com Pere Navarro, que demostra que mans blanques sí que ofenen; un insult al ministre Jorge Fernández en ple carrer de Barcelona; unes acusacions fortes a la vicepresidenta Soraya i un afany mediàtic i partidista per fer-ne més ressò. Sobretot els episodis catalans, perquè van bé per a la teoria de l'escissió social. El recurs a la por és tan vell com la política mateixa.

Anem a pams. A Catalunya hi ha tensió, com no podia ser altrament atesa la magnitud del desafiament sobiranista. Es percep al carrer. A aquest cronista, que és el testimoni més pròxim que puc aportar, el paren a Barcelona i només li pregunten per això. Ara bé: ni un mal gest, ni una paraula de rebuig, ni res que s'assembli a un insult, ni res que anunciï ambient de violència. La diada de Sant Jordi ha estat un model de civisme d'una multitud on no faltava ningú. Si enmig d'aquest gratificant espectacle a una senyora se li va escapar la mà i la paraula davant de Pere Navarro, la notícia és lletja; però és desproporcionat elevar aquest fet a la categoria d'anunci de perill per a la pau civil a Catalunya.

Segon aspecte: la brega de les Sorayas. Va inaugurar la crispació electoral, present a totes les campanyes, i l'europea no n'és una excepció. Només ha canviat el motor: quan el PP estava a l'oposició, s'encarregava d'esvalotar el galliner. O no recordem els atacs a Rubalcaba pel cas Faisán, rigorosament silenciat després? Ara els toca als socialistes. L'únic que es pot i s'ha de retreure és que una cosa tan greu com la denúncia de cobraments en negre es faci amb tota solemnitat sense més suport de proves que la publicació en un mitjà digital. Els polítics en zel electoral perden la consciència de l'honor de les persones i les institucions.

I l'última perspectiva, l'emprenyament ciutadà. Surt a doll a les enquestes i a la valoració de la classe política. S'expressa també en manifestacions i protestes. Creix per les notícies de dispendis i corrupcions que no s'acaben de jutjar mai. I moltes vegades hem explicat com els dirigents més coneguts no poden sortir a prendre un cafè perquè la gent els insulta. Aquesta sí que és la crispació, que de vegades aquest país sembla un polvorí on només falta el llumí. Conclusió: no fem d'episodis aïllats i personals un diagnòstic de violència política; que els líders siguin més sòlids a l'hora de denunciar, que prou deteriorades estan les institucions; i si l'emprenyament és dels ciutadans, que busquin la manera calmar-lo, i no d'explotar-lo per a una efímera renda electoral.