Altres tricentenaris

La destrucció incansable de les minories a Europa, dins de cada Estat, és la història ignorada

La Vanguardia en català | 03/05/2014 - 00:00h

Jordi Graupera

Dijous, David Brooks a The New York Times: "El vell ordre, que es coneixia com 'el segle americà', formava part l'era moderna, una era que sembla que s'està enfonsant després de 300 anys i escaig".

La frase conté la por que corseca els americans: estem en decadència? Que Putin i Al-Assad hagin explotat la incapacitat d'Obama per imposar-se en plena ressaca d'Iraq, que la Xina senyoregi la seva regió del món, que l'Iran mogui les peces de l'Orient Mitjà sense cap altre aturador que Israel, etcètera, tot plegat dibuixa un escenari de feblesa que alimenta la psicologia decadent de la dècada.

Jo no donaria el malalt per mort. Però, en canvi, escoltaria amb atenció l'advertència d'enfonsament que Brooks ofereix als fills de l'era moderna. La tesi de fons és que el sistema d'estats moderns està en perill. La sobirania moderna, segons Brooks, va venir a corregir dos vicis: la tendència de les nacions grans a engolir les nacions petites i la tendència dels poderosos a imposar la seva cultura als més febles. El desconcert actual demostraria que els vicis sempre tornen.

El que Brooks no veu és que el sistema modern ha permès que dins de les fronteres de cada Estat aquests dos vicis fossin l'ordre del dia. Per veure-ho, cal ser fora de la cultura dominant: a un castellà, a un francès, a un anglès els costa més veure els favoritismes culturals i econòmics de la seva raó d'Estat que a un català, un bretó o un escocès. La destrucció incansable de les minories a Europa, dins de cada Estat, és la història ignorada. "Passar xiulant davant del cementiri", per citar Brooks. Quan se'ns diu que els governs continentals mai no donarien suport a la causa catalana perquè això excitaria altres minories, s'està reconeixent que el problema és real i que més val no donar-los esperances perquè tot depèn de la resignació.

El projecte de la UE venia a superar aquesta tensió perquè els totalitarismes nazi i comunista no van ser una desviació de la modernitat, sinó una de les seves encarnacions més òbvies i barroeres. Però les elits dels estats han segrestat la UE i l'han volgut convertir en l'enèsima gàbia de minories. I han blindat la indiferència dels seus provincians assegurant-los que ja són cosmopolites. Quan l'Estat amenaça amb l'expulsió de la UE, el negoci que ens proposa és el de sempre: un mercat a canvi de minoritzar la cultura i la llibertat.

La crisi de què parla Brooks ensenya que és aquesta actitud xantatgista la que afebleix Europa. Ara, britànics, francesos i espanyols necessiten la implicació total d'escocesos, bretons i catalans i etcètera per reviure el model. I tot té un preu. L'única sortida (i el deure) dels europeus és insistir que el nostre projecte no ha estat mai el de la conservació de les jerarquies dels estats, sinó el de confiar en l'autonomia moral de la gent. Fa 300 anys, el desconcert europeu es va solucionar bombardejant Barcelona, metàfora de la modernitat. Avui passa per celebrar-ne la llibertat.