Abans morta que de tots

Espanya és una piràmide el vèrtex de la qual és a Madrid i on tot el poder ha estat sempre en mans d'una casta

La Vanguardia en català | 03/05/2014 - 00:00h


Juan-José López Burniol

Hi ha un paràgraf d'España invertebrada que sempre m'ha esglaiat. El va escriure Ortega l'any 1922: "De 1580 hasta el día, cuanto en España acontece es decadencia y desintegración. (...) Primero se desprenden los Países Bajos y el Milanesado; luego Nápoles. A principios del siglo XIX se separan las grandes provincias ultramarinas, y a fines de él, las colonias menores de América y Extremo Oriente. En 1900 el cuerpo español ha vuelto a su nativa desnudez peninsular. ¿Termina con esto la desintegración? Será casualidad pero el desprendimiento de las últimas posesiones ultramarinas parece ser la señal para la dispersión intrapeninsular".

Per què ha succeït i succeeix, això? Quina és la causa que coincidís amb la pèrdua de Cuba l'eclosió del nacionalisme català? Centrant-nos en els fets que estem vivint a Catalunya, suggereixo una resposta. Són dues les causes que han impulsat i impulsen la dinàmica secessionista. La primera és l'absència permanent d'un projecte nacional espanyol que sigui efectivament integrador i eficient. O, dit amb paraules de Josep Maria Bricall: "No hem de tenir un Estat perquè som diferents històricament, sinó perquè ens convé avui. L'Estat espanyol ha estat incapaç històricament de resoldre els problemes de Catalunya, i no sembla que els fets ens indiquin que estigui disposat a rectificar. En conseqüència, ha alimentat la sensació dels catalans que l'autogovern podria ser més desitjable, a diferència del que ha passat amb la part de Catalunya incorporada a França pel tractat dels Pirineus del 1659". La qual cosa significa que és possible acceptar un Estat unitari i centralista com el francès, sempre que, com aquest, tingui un projecte nacional integrador i, sobretot, sigui eficaç, ja que "la pertinença a una societat que disposa d'uns serveis col·lectius que funcionin és un fet decisiu". Així -per exemple-, el Ducat de Borgonya va ser al seu dia un Estat d'un pes superior al de la Corona d'Aragó, però cap borgonyó no reclama avui autonomia política dins de l'Estat francès perquè no la necessita per satisfer les seves necessitats i, a més, generalment se sent orgullós de ser ciutadà francès.

La segona causa té a veure amb el poder i, per explicar-la, utilitzaré una anècdota personal. Farà cosa d'un any, vaig intervenir en un acte, a Madrid, sobre el tema dels temes (la relació Catalunya-Espanya), exposant la meva tesi de sempre, que es concreta en l'alternativa "federalisme o autodeterminació". En acabar, un professor assistent em va recriminar per haver pronunciat "un discurs antic". "Ha emprat -em va dir- velles paraules: nació i sobirania". A la qual cosa vaig respondre, en síntesi, això següent: "No he utilitzat ni una sola vegada la paraula nació. He dit, això sí, que Catalunya és una comunitat humana amb consciència clara de tenir una personalitat històrica diferenciada i voluntat ferma de projectar aquesta personalitat cap al futur mitjançant el seu autogovern (autogestió dels propis interessos i autocontrol dels propis recursos). Si a això vol anomenar-ho vostè una nació, digui'n així, i si no vol, no ho faci, però la realitat continuarà sent la que és i, al final, s'imposarà. D'altra banda, no he pronunciat ni una sola vegada la paraula sobirania. Perquè no he vingut a parlar de nació ni de sobirania; he vingut a parlar de poder. És a dir, a denunciar que Espanya -aquest tros de terra que va del Pirineu a Tarifa i de Finisterre al Cap de Creus- s'ha articulat des de fa segles com una piràmide el vèrtex de la qual és a Madrid i en què tot el poder polític, resident en aquest vèrtex, ha estat i està sense interrupció en mans d'una casta -renovada per cooptació- que fa segles que està assentada sobre l'Estat, que considera com una propietat privada i com una societat de socors mutus; una casta que esgota el seu projecte en l'autosatisfacció dels seus propis interessos, prescindint d'un projecte nacional inclusiu i resistint-se per tots els mitjans a un repartiment racional del poder polític que exerceix".

Absència d'un projecte nacional integrador i monopoli del poder per una casta són les dues cares d'una mateixa moneda. S'han preguntat alguna vegada la raó per la qual els símbols de l'Estat -la bandera i l'himne- són tan poc valorats, si no francament rebutjats, en algunes zones d'Espanya i per certs sectors de la societat espanyola, abstracció feta de la seva ubicació geogràfica? La resposta és clara, encara que ens faci mal als que voldríem que les coses fossin d'una altra manera: perquè molts espanyols consideren que la bandera i l'himne són els símbols d'un Estat que no és en realitat el seu d'una manera plena, sinó que fa segles que usufructuen en benefici propi persones que se'n consideren el seu amo. Aquest és, al meu parer, el mal profund d'Espanya, responsable de la seva invertebració, i que l'està portant al caire del precipici en què avui es troba: que els qui de debò podrien pilotar avui el canvi o, almenys, no impedir-lo continuen sent fidels al seu lema de sempre: abans morta que de tots.