El Punt Avui

Geografia necessària

04/05/14 02:00 J.M. SOLÉ I SABATÉ
Darrere l'elogi espanyol al “seny català” hi havia un donar peixet per reforçar la idea de poble poc valerós, “pactista”, és a dir, a la llarga, feble
Notícies de ...

A partir del procés de la via catalana per la independència molta gent està descobrint fets fins ara impensats del propi país. Així hom veu la pervivència de l'Espanya negra, no solament en nuclis populars o de poca ambició cultural, sinó que cal incloure-hi el món cultural i universitari. Aquesta és la conclusió que amb sentiment de dolor i tristesa em deia Tom Harrington, l'Espanya negra no havia desaparegut malgrat els anys de democràcia a l'Estat espanyol. Després d'anys i panys de ser iberista, això és, de tenir un coneixement a fons dels idiomes peninsulars i de la seva cultura, i un coneixement profund d'Euskadi, quan ha defensat el dret i el poder fer ús dels valors democràtics que tenen els catalans a decidir el seu futur, se l'ha postergat dels ambients culturals espanyols.

La persistència d'una Espanya negra que ha acostat vers la catalanitat més assumida, fins voler i defensar el dret de poder decidir el seu futur, gent provinent de l'Espanya profunda de totes les regions i pobles que ha quedat decebuda de la rància i tancada forma de fer política espanyola que creien desapareguda després de trenta anys de democràcia. L'allau de persones que han descobert un passat històric que els havia estat amagat. Per exemple, en conèixer a partir de conferències, col·loquis, setmanes culturals, visites al Centre Cultural del Born de Barcelona, l'ocupació criminal de Lleida, etc., o la relació de viles cremades o el càstig del “diezmo de horca” o “diezmo de galeras” aplicat als defensors catalans, la gent s'indigna en ser conscient de l'engany sobre la pròpia història. Igual si es profunditza sobre el Decret de Nova Planta de 1716 i la repressió econòmica o sobre els càrrecs atorgats gairebé sempre a mans de militars castellans i l'exclusió de catalans, o encara el violent desig borbònic d'eliminar la nació catalana. El resultat brutal de la imposició de les lleis de Castella “por derecho de conquista”.

Moltes persones ara són conscients que darrere l'elogi espanyol al “seny català” hi havia un donar peixet per reforçar la idea de poble poc valerós, “pactista”, és a dir, a la llarga, feble. La via catalana, el ferm compromís polític, obert, públic, democràtic i internacional els ha obert els ulls. Ara saben que els catalans al llarg del seu passat històric han estat un poble tan ferm com el que més; la resta són mesquineses interessades.

Cal un esforç més en geografia, la via catalana ha fet descobrir a molta gent el desequilibri territorial de Catalunya. Ens ha enfortit i unit una mica més aquesta llarga filera de més de 400 km de centeners de milers de persones que, donant-se les mans, ha lligat el Pirineu fins als límits de la terra germana del País Valencià. Ara cal cercar l'esperit de tots els racons del país i de tothom pels quatre punts cardinals. El territori cal trepitjar-lo, conèixer-lo, sentir-lo, palpar-lo, escoltar els seus accents tan diferents, la munió de riquesa extrema que explica el perquè de la seva fortalesa incòlume a dictadures, persecucions i botiflers.

Cal viatjar pel país, trencar la rutina d'anar majoritàriament només al Nord i fer que la brúixola dels viatgers, de les vacances, dels ponts entre festes i de les excursions ampliïn horitzons. Del Pirineu a les Terres de l'Ebre, de l'Empordà i la Costa Brava a les Terres de Ponent, del litoral a l'interior. De pobles a ciutats, també de ciutats als pobles. La geografia ens apropa, viure-la ens farà més forts.

Darrera actualització ( Diumenge, 4 de maig del 2014 02:00 )