• 4 may. 2014
  • La Vanguardia (Català)

Nans i nines

El maig del 2002 un ciutadà alemany va demandar el seu veí. El motiu? Que cada matí, quan es dirigia a la feina, el bon home passava pel davant del jardí del veí, on hi havia unes estúpides, ridícules, insofribles estatuetes de nans de jardí. La sentència? Alemanya és un país altament civilitzat, com ho demostra que el jutge va donar la raó al demandant, i va obligar que es retiressin els nans sota amenaça de sanció.

IGNOT

És el jardí un dels invents més lloables de l’espècie humana. Un bon jardí, públic o privat, gran o petit, allibera el nostre esperit. Entre la natura ferotge, i la ciutat ferotge, hem sabut idear aquests espais benignes, a mig camí d’ambdues ferocitats. La llum del més humil dels jardins sempre serà més dolça que la llum de la més amable de les oficines. Són els jardins descans dels ulls i amics de les cames, consol de tristeses i esbarjo de melangies; per això els estimem. I ara que algú ens expliqui: com és possible que aquests llocs quasi sagrats s’embrutin amb horroroses estatuetes de nans, de plàstic o de ciment, d’una repel·lent estètica Walt Disney, pintats de coloraines cridaneres i amb un somriure fleuma als llavis?

Els nans de jardí plantegen un tema gens insignificant: és el mal gust una qüestió privada? A finals del segle XX un grup de joves francesos van decidir que no. I van crear el grup terrorista més adorable dels dos segles: el FANJ o Front d’Alliberament de Nans de Jardí. Una acció prototípica del FANJ era la següent. Un grup d’activistes encaputxats entrava en un jardí de propietat privada, amb sigil i nocturnitat, i s’enduia un nan. Poc temps després el propietari rebia una foto-postal, des de Cancún o Torremolinos, on es veia el nan a una platja ben assolellada, prenent el sol estès a una tovallola. Rere la postal s’hi podia llegir: “Oh ho ho! Vostè em tenia segrestat al seu jardí, però gràcies al FANJ ara sóc lliure. Oh ho ho!”.

El FANJ va obrir seccions als Estats Units, el Canadà, Bèlgica, Anglaterra, Itàlia i d’altres països. I aquí em permeto una primícia: ara farà un any es va formar la secció catalana. Això sí: incloïa una variable molt nostrada, perquè es feia dir FANF, o Front d’Alliberament de Nines Flamenques.

Qualsevol pot entendre que les nines flamenques són un objecte atroç, abominable. Tothom sap a què em refereixo: aquelles nines d’un pam, de plàstic baratíssim, vestides de flamenca i amb els braços amunt com qui exclama “olé!”. En les ninetes flamenques s’expressa tot el mal gust de la globalització: es fan a la Xina o el Marroc, les importa una empresa luxemburguesa, les ven un pakistanès a la Rambla i les compra un turista rus que duu un barret mexicà. Si us plau: no en diguin kitsch, diguin-ne vulgaritat espantosa. I punt.

Bé doncs, la primera acció del FANF havia de ser la següent: dos dels seus activistes s’amagarien en un terrat de Barcelona. Quan l’alcalde Trias passés per sota li abocarien sacs sencers de nines. Farien una foto de l’alcalde colgat fins al coll de nines flamenques i la distribuirien a la premsa mundial amb la següent nota: “Olé, olé, olé! Ens tenien segrestades a les botigues de la Rambla i vostè no ha fet res per evitar-ho. Al contrari! Vostè fomenta un turisme inhumà i desaforat. Per això l’hem atacat furibundament! Olé, olé, olé!”.

Com han pogut llegir m’he referit al FANF en condicional. I és que com vostès saben l’activisme català té certa tendència a disgregar-se: poc abans de dur a terme l’acció el FANF va dividir-se en FANF (Autèntic) i FANF (Primera Assemblea), i poc després van desaparèixer. Llàstima. Perquè si encara existissin potser podrien viure una gran paradoxa: que el benvolgut alcalde Trias, molt probablement, acabi convertit en una nina flamenca.

Acabo de tornar de París, on algunes botigues de souvenirs venen ninos amb l’aspecte del seu exalcalde. No sé si això acabarà passant aquí, però en aquest cas de ben segur que el nino de l’alcalde Trias haurà de compartir prestatges amb milers de nines flamenques. I si així fos, quina diferència hi hauria entre les nines i el nino? Ja ho deia Nietzsche: si algú mira fixament l’abisme al final l’abisme acaba mirant dins seu. La versió barcelonina és una mica més prosaica: qui fomenta l’atrocitat kitsch acaba deglutit per ella.

He dit que e1 FANF català es va dissoldre. El que no he dit és que fa molt poc temps es va refundar. Aquest cop amb una línia ideològica més ortodoxa: es deixarien de romanços, i de nines flamenques, i només es dedicarien a alliberar nans de jardí, com els seus homòlegs europeus: es farien dir FANJ (CAT). Però l’activisme català sempre està de pega.

Després de la infausta agressió al secretari general dels socialistes, el FANJ (CAT) s’ha dividit en dues faccions irreconciliables. El sector oficial proclama que la plantofada al senyor Navarro ha de ser considerada com un vil atac a un pobre nan de jardí. Perquè, si ho pensem bé, des de la perspectiva del FANJ (CAT) el senyor Navarro és el nan de jardí perfecte: l’han posat al lloc que toca, no es mou si no és per voluntat de l’amo del jardí i té una funció bàsicament decorativa. El sector crític, en canvi, nega emfàticament que el secretari socialista sigui un nan de jardí: li falta el cucurutxo.