• 8 may. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Fernando Ónega

Canviar de xip

Abans del reconeixement del bon camí, cal passar el llarg tram del “sembla que això s’arregla”

El bo de Mariano Rajoy va pel món intentant treure el cap de la runa de la crisi, i quan ho fa li cau a sobre un altre paletada de runa. I això que té motius per presentar-se com a gran triomfador: hi ha signes certs de millora; s’alleuja una mica el drama de l’atur; la prima de risc es comporta com mai; la gent comença a respirar; les finances públiques ja no sobresalten; hi ha sectors gairebé a ple rendiment... Però hi ha una mena d’insòlita conjura que vol anul·lar la gran troballa dialèctica del president: “Espanya comença a anar millor”. I si els bons indicis no són tan evidents com diu la doctrina oficial? I si, com Rajoy mateix li va apuntar a Pepa Bueno, estem envoltats de malastrucs? Ahir mateix la sessió de control del Congrés es va convertir en un oceà de dubtes sobre les dades i es va arribar a acusar el Govern central de falsejar la realitat. I la societat, segons el CIS, no acaba de percebre un futur més prometedor.

Amb aquest panorama, no fóra estrany que el president comencés a notar algunes síndromes que van turmentar els seus antecessors: la falta de credibilitat, la dificultat de fer remar tothom en la mateixa direcció, els murs que envolten el poder a l’hora de comunicar-se i una certa sensació de solitud. Tot plegat acaba conduint el governant a refugiarse en els seus propis èxits i creences i a pensar que a tots els altres els falta patriotisme i només volen deteriorar el governant. Rajoy encara no presenta cap d’aquests indicis, però la història tendeix a repetir-se.

Potser és útil intentar buscar les causes d’aquesta situació. Hi ha una causa política, culpa del Govern mateix. És possible que se superi atribuint totes les coses positives a la seva gestió alhora dient que totes les negatives es deuen a l’herència socialista. Té tota la legitimitat per fer-ho, però irrita els seus adversaris, que temen, també amb tota legitimitat, que aquest discurs destrueixi les seves expectatives electorals. Quan l’electoralisme contamina les accions polítiques, els acaba injectant un pecat original d’intencions ocultes. Mentre el Govern espanyol continuï governant contra Zapatero (bé ho sembla), només pot esperar les adhesions dels seus propis fidels. Una mica menys de partidisme li donaria més credibilitat.

La causa sociològica, potser psicològica, és que costa molt canviar el xip de la crisi. Fa massa anys que ho veiem tot negre, i el Govern del PP hi va fer la seva contribució per fer ressaltar després els seus propis mèrits. Això es paga. Quan apareix el tradicional pessimisme espanyol, arrela en la societat i triga molt de temps a desaparèixer. Abans d’arribar al reconeixement del bon camí, cal passar el llarg tram del “sembla que això s’arregla”. I ara som en aquest punt. Rajoy no trobarà l’aplaudiment que busca fins que desaparegui de l’horitzó allò tan hispà (i tan polític) del “contra la crisi vivíem millor”.