• 8 may. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Francesc-Marc Álvaro

Nosaltres, els malalts

Hem passat de la metàfora de l’oasi a la de la casa de bojos. Catalunya és, segons diversos polítics, periodistes i opinadors, una societat malalta. Això ho diuen, ho escriuen i ho repeteixen quan volen explicar i explicar-se el que està passant aquí. O som una colla de nazis, o ens col·loquen la plantilla basca, o som dignes de tractament psiquiàtric, tot i que suposo que les tres categories no són excloents.

OSCAR ASTROMUJOFF

Davant d’aquests subnivells d’argumentació pública hom sent vergonya aliena. Això no passa a Escòcia, on els contraris a la independència no consideren que els seus conciutadans que pensen votar sí el proper 18 de setembre siguin folls o idiotes. És lamentable que persones responsables i amb estudis es dediquin a combatre les idees que no els agraden amb estratègies tan barroeres i tan inconsistents. Quan els independentistes catalans eren quatre se’ls menystenia perquè no eren possibilistes ni havien entès què volia la majoria. Ara, quan l’independentisme de nou encuny ha estat assumit transversalment per sectors centrals de la societat, es diu que el fenomen és resultat d’una “manipulación sigilosa y astuta”, en paraules de Francesc de Carreras, que fa poc ha publicat un article sobre aquest tema a El País. O era una raresa o és fruit del rentat de cervell; no es vol admetre que el sobiranisme és un projecte tan respectable com mantenir una autonomia cada cop més buida, predicar un federalisme sense federalistes o demanar una tercera via que ningú de Madrid no planteja.

El professor i fundador del partit C’s afegeix que la situació ve de lluny, que tot arrenca del 1980 i del primer govern Pujol, que va posar en marxa “una inteligente obra de ingeniería social cuyo objetivo ha sido el de transformar la mentalidad de la sociedad catalana con la finalidad de que sus ciudadanos se convenzan de que forman parte de una nación cultural, con una identidad colectiva muy distinta al resto de España, que solo podrá sobrevivir como tal nación si dispone de un Estado independiente”. D’aquestes afirmacions se’n desprèn que Pujol sempre hauria estat un independentista encobert i que, des de fa més de trenta anys, tindria un pla secret de secessió que, finalment, hauria pogut aplicar mitjançant el seu hereu polític. I també se’n desprèn que els catalans –pobrets!– serien simples robots que haurien estat programats per un poder malèfic. Us imagineu que jo escrivís el mateix sobre els que volen una Catalunya dins d’Espanya?

Quin panorama! Les persones que propugnen la independència no tenen capacitat de discerniment, són ninots en mans de governants conspiradors que –per reblar el clau– dominen la situació gràcies a les subvencions (sobretot ara que hi ha tants diners per repartir!); a més, com tothom sap, els governs de Galícia, Andalusia, Madrid, Extremadura o València no han subvencionat mai res. Perquè la fal·làcia se sostingui cal oblidar sempre els fets reals: el final del nou Estatut a mans del TC, les polítiques recentralitzadores del PSOE i del PP, l’asfíxia financera de la Generalitat, les amenaces d’Aznar i les mentides de Zapatero...

El wishful thinking impregna bona part del discurs dels que volen combatre el projecte sobiranista. En comptes de parlar a partir de la realitat sobre la conveniència –segons ells– de mantenir Catalunya dins del Regne d’Espanya, es dediquen a desfigurar un moviment que ha trencat totes les seves previsions. M’ho deia un empresari que es mou entre els que remenen les cireres: “Ni durant la transició havia tingut la sensació que tinc ara: el que està passant no ho controlen els de dalt, és una cosa de la gent”. Aquest conegut no s’enganya, sap quina és la gran novetat del procés. Vet aquí allò que neguiteja certs elements, incapaços d’admetre que el món no va per on ells havien previst. Madrid ha generat aquesta onada. Tant costa d’entendre?

Alguns creuen que caricaturitzar el sobiranisme el frenarà, però és tot el contrari. Quan De Carreras afirma que “en Cataluña ha habido unas redes clientelares y un sutil maccarthysmo que han inspirado miedo para así comprar y vender voluntades” fa riure. Sobretot perquè el maccarthisme o cacera de bruixes als Estats Units durant els cinquanta va ser un cas extrem de persecució policial, judicial i política, a menys que això faci referència a la dimissió forçada del fiscal Rodríguez Sol per haver dit que és bo escoltar la gent. Encara fa més riure que ho digui algú que fa classes a la universitat pública, escriu en diversos diaris, es mou entre les elits i va ser membre del Consell Consultiu de la Generalitat durant disset anys. Pel que fa a les xarxes clientelars, tots els partits que han governat, dins i fora de Catalunya, n’han tingut, aquest no és pas un tret diferencial. I pel que fa als altaveus de què disposa cada opció, només cal comptar –em basta una mà– quants mitjans defensen amb claredat el dret a decidir, per no dir la independència.

Nosaltres, els malalts, els que volem votar (i els que, més concretament, votarem sí-sí) agrairíem que els partidaris d’una Catalunya dins d’Espanya deixin d’emprar la propaganda que ells mateixos difonen com a diagnòstic. Em recorden un guru que recomanava “la pròpia orina com a medicina”. Si ho intenten, el debat serà més útil i ells entendran moltes coses.