El Punt Avui

La boca tancada

09/05/14 02:00 ASSUMPCIÓ CANTALOZELLA
Callar davant les situacions de forta desigualtat social, d'empobriment de les famílies, d'augment de l'atur, de retallades a dojo, és ben difícil

Aquest titular, que m'ha saltat a la pàgina tal com sovint ens brollen les paraules, em recorda vist escrit els d'una època que crèiem perduda per sempre més. Em suggereix també la cançó de Llach que el públic fascinat cantava quan el cantautor no podia cantar-la, per manament judicial. Llach iniciava nomes l'estrofa “i no em sap cap greu...”. Callava i era la gent que omplia els locals de gom a gom qui seguia cantat “...dur la boca tancada, sou vosaltres qui heu fet del silenci paraula”.

I em pregunto per què encara pot tenir vigència aquest titular. Que en té, no ho dubto ni una mica.

Immersos dins el procés cap a la construcció de l'Estat català, tenim tots plegats un pacte tàcit. Un pacte de silenci. Per a obtenir la independència no alçarem les multituds en contra de res més que no sigui contra les males pràctiques d'un Estat que ni ens accepta com som ni ens deixa marxar. La influència de l'Assemblea Nacional Catalana és, potser, la causant d' aquesta actitud. Com s'ha dit, un dels lemes de l'associació és la “transversalitat”. Amb l'únic propòsit d'aconseguir la independència de Catalunya, no pren cap més compromís polític. Consegüentment, una sèrie de condicions, no pas escrites, però sí subjacents, han estat assumides pels ciutadans i ciutadanes del col·lectiu: intentaríem no ser partidistes fins a la independència.

Callar davant les situacions de forta desigualtat social, d'empobriment de les famílies, d'augment de l'atur, de retallades a dojo, és ben difícil. Si el procés hagués estat curt, si hagués estat una mica –només una mica tan sols– més concentrat, l'actitud s'hauria fet suportable, però quan el temps s'allarga al ritme d'un Rajoy que l'estira pensant que el trencarà, les persones que som a l'ANC comencem a parlar. No podem tenir més la boca tancada. I ja fa dies que alguns, molts, diem clarament que l'Estat català s'entén amb una opció que porta incorporada una situació social de justícia, tanta justícia com pugui ser. És a dir, que inclogui, com a mínim, i per damunt de tot, una sanitat i un ensenyament universals. Que inclogui els suports socials per la gent desvalguda. Que exigeixi transparència i honestedat impol·luta als càrrecs escollits pel poble. Que als que roben se'ls faci retornar el que han robat i se'ls condemni a fer treballs gratuïts per la societat humana ofesa. És a dir, cada cop més fem un gir cap al desig d'una societat que entengui que ser lliure vol dir tenir possibilitats de poder treballar, que prevegi que, ja que les màquines ens fan la feina, el treball laboral i remunerat ens l'haurem de repartir. Una Catalunya que consideri que a part d'ella hi ha un món on encara es roben els nens, i es mutilen les dones, fins a la mort si cal. Que faci de la solidaritat el lema constitutiu. Que tingui clar que robar a la societat és delicte. Un dels més perniciosos delictes que hom pot realitzar. Que entengui que fer pagar als treballadors els impostos pel repartiment del benestar mentre no es graven les transaccions de la borsa, és una indignitat. Que subvencionar la banca quan el personal demana caritat és indignitat, i una pràctica d'usura, aquella paraula que els poderosos feien servir per alçar el poble contra els prestadors mentre ells, els poderosos, seguien amb les seves habituals trapelleries.

Que cal callar fins a tenir un Estat? No pas. No volem tenir més la boca tancada, i si unes quantes persones de l'ANC volen seguir callant, les respectarem, és clar. Que algunes creuen que un Estat sotmès a les finances és l'Estat que cal, ho respectarem. Només faltaria. Ja ho hem dit: som transversals.

Darrera actualització ( Divendres, 9 de maig del 2014 02:00 )