• 9 may. 2014
  • La Vanguardia (Català)

La tremolor europea

A diferència de la França jacobina, Espanya s’entesta en la circumscripció única per elegir eurodiputats De Robinson Crusoe, Rajoy n’hauria d’aprendre que la intel·ligència és adaptar-se a situacions noves

Hi ha por de les pròximes eleccions europees. N’hi ha d’una manera important, pel pes polític i econòmic que té a París i a Londres. També, almenys, a vuit estats més de la Unió. Des d’Àustria i Holanda fins a Dinamarca i Suècia. A Itàlia, Grècia, Romania i Hongria. I també hi ha por, molta por, a Brussel·les, on s’ha cuit a foc lent l’allunyament progressiu dels ciutadans europeus de les seves institucions. L’absència d’una idea d’Europa il·lusionant, l’opacitat en la presa de decisions, la lentitud a l’hora d’oferir respostes, la mediocritat de molts dels principals responsables i l’alta dependència d’Alemanya en les decisions econòmiques durant aquesta llarga crisi, primer financera i després humanitària, han sembrat de dubtes un projecte els fonaments del qual, a mesura que s’ha anat ampliant cap a l’Est, s’ha demostrat que són molt més fràgils i insegurs que no semblaven. A l’Europa de Brussel·les se li té por, però no estima. Aquest és el tràgic moment actual.

PERICO PASTOR

Les enquestes, a l’inici de la campanya electoral, són contundents. Accediran a l’hemicicle la màxima quantitat d’euroescèptics de la història. Dels 751 parlamentaris que s’elegiran entre el 22 i el 25 en representació de més de 500 milions de ciutadans d’un total de 28 estats, els euroescèptics –una amalgama que engloba extrema dreta, xenòfobs i populistes de dretes i radicals d’esquerres– podrien passar dels 210 escons i superar àmpliament, doncs, els 160 que tenen ara. La Cambra legislativa podria acabar oferint d’aquí poques setmanes una imatge tan trista com demolidora: d’una banda, dessagnant-se per la falta d’acords estables entre les dues grans famílies europees, la democristiana i la socialista, severament castigades a les urnes, i de l’altra, amb un nou llistó d’abstenció que superi el pobre percentatge de participació, lleugerament superior al 43%, que es va registrar el 2009. En quin moment es va perdre l’optimista 63% que va alegrar les urnes el 1979? És la trista imatge de l’Europa dels ciutadans, que alguns van somiar i que no ha existit mai, cedint definitivament el testimoni als polítics que se n’han apoderat entre acusacions de falta de democràcia i excés de burocràcia.

Si hi ha dos països on el terratrèmol polític que es forja a les urnes pot acabar sent devastador a mitjà termini són, per descomptat, França i el Regne Unit. Els mitjans de comunicació gals, molt allunyats del Front Nacional, no arriben a oferir una resposta sobre l’auge de la formació de Marine Le Pen, que encapçala els sondejos. Ni tan sols la pirueta agosarada que protagonitza Manuel Valls no sembla que hagi de donar fruits a tan curt termini. Una situació molt similar planteja la formació ultradretana UKIP (Partit de la Independència del Regne Unit), que també ha aconseguit distanciar-se en les enquestes britàniques i amenaça de relegar els conservadors de Cameron a una humiliant tercera posició.

Sembla que la sort ja està tirada. Una Marine Le Pen eufòrica va protagonitzar mítings multitudinaris amb motiu del primer de maig. No va desaprofitar l’ocasió d’aparèixer embolicada en una constel·lació de banderes franceses i estendards de Joana d’Arc davant de l’estàtua eqüestre, de bronze daurat brillant, que la patrona de França té en un dels accessos per la Rue Rivoli als jardins de les Tuileries. Indiferent al brogit electoral, aquest magnífic parc ja mostra tota l’esplendor des del Louvre fins a la plaça de la Concòrdia, ple a vessar de parisencs i turistes delerosos d’aprofitar el sol primaveral que acaricia la ciutat. La potència de l’FN s’ha instal·lat com una pluja suau però constant i ha fet forat en la societat francesa amb la normalitat aparent de qualsevol cicle polític. Contràriament, dos anys després d’arribar a l’Elisi el president Hollande, en el nivell més baix de popularitat, té feina a passejar pel carrer sense que l’increpin.

Doncs bé, aquesta Europa agitada, aclaparada per problemes domèstics, ara intenta trobar la seva imatge en el fons d’una urna que als ciutadans els sembla cada vegada més aliena. Precisament, França i el Regne Unit ja van adaptar al seu dia la normativa electoral per millorar la representació territorial fugint de la circumscripció única i enfortir així la relació entre electors i elegits. La legislació gal·la es va modificar el 2004 i designa els seus 74 diputats europeus a través de vuit circumscripcions regionals. El mateix que havia fet cinc anys abans, el 1999, el Regne Unit, que reparteix els 73 diputats que envia a Brussel·les en dotze circumscripcions.

Curiós. La França jacobina sembla que cuida el seu dèbil model de regionalització mentre l’Espanya pretensiosa exhibeix estarrufada com un paó vell l’esfilagarsat Estat de les autonomies. No deixa de sorprendre que França –com el Regne Unit, Itàlia, Irlanda, Polònia i Bèlgica– triï els seus eurodiputats amb circumscripcions regionals quan Espanya s’entesta en una circumscripció única. Una simple qüestió de voluntat política. El tractat de Niça, aprovat el 2003, ja advocava per homogeneïtzar el sistema de vot per a les europees en tota la Unió, i no s’ha fet res en la norma espanyola. En aquest punt convé recórrer al diari de sessions del Congrés dels Diputats per trobar la transcripció d’un debat encès sobre això el febrer del 1987. El llavors vicepresident Alfonso Guerra va defensar el projecte de llei que regularia les primeres eleccions al Parlament Europeu. No va servir de res que els tres parlaments de comunitats històriques i algunes formacions del Congrés, bàsicament nacionalistes (de Gasòliba fins a Bandrés) defensessin una elecció descentralitzada, més d’acord amb el model territorial espanyol. En aquells anys de majoria absoluta del PSOE era –com avui– un brindis al sol proposar alternatives als textos que el govern espanyol presentava a l’hemicicle. Els socialistes, a més, van tenir el suport entusiasta del representant del partit de Fraga. “Espanya és el més important, i en aquest cas és la nació espanyola el que portem al Parlament Europeu”, va sentenciar el diputat d’AP. I així es va acabar. I encara és així. En política, i política d’Estat, res no sol ser casual.

L’Europa dels stats, tan espantadissos i sempre a la defensiva… De vegades fins a extrems hilarants. Precisament aquesta setmana ha fet 20 anys de la pomposa inauguració del túnel del canal de la Mànega que van protagonitzar el 6 de maig del 1994 Isabel II i François Mitterrand. Alguns fanàtics van voler veure en aquella atrevida artèria sota el mar el final de la singularitat del Regne Unit. El cert és que per alguna estranya paradoxa cap dels dos països no ha volgut donar rellevància a l’efemèride. Vint anys després, Anglaterra no ha deixat de ser una illa però ha pogut comprovar com saltaven el canal bona part dels problemes del continent. I és que segurament, per més que Mariano Rajoy s’hi entesti, avui ja no és tan fàcil convertir-se de la nit al dia en l’illa de Robinson Crusoe. Ja no queden illes possibles. Ni tan sols Espanya. En qualsevol cas, de la novel·la de Daniel Defoe se’n poden extreure moltes conclusions. Per exemple, que el nàufrag no es dóna per vençut i s’obstina a no perdre la confiança en el futur. Però també, i això Rajoy com a governant no ho hauria d’oblidar mai, que la intel·ligència és la capacitat d’adaptarse a situacions noves. Especialment quan ja no queden illes.