• 10 may. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Carles Casajuana

Eleccions europees o locals?

El desenvolupament de la campanya no facilita que els ciutadans siguin conscients del que hi ha en joc

Si volem que la Unió Europea arribi a ser una veritable unió política, ens caldran partits europeus. Per això, el més lògic serà partir de la cooperació entre els partits existents. Un pas important ha estat la designació de candidats a la presidència de la Comissió Europea per part dels diversos grups polítics del Parlament Europeu. Es tracta d’una mesura que podria convertir aquestes eleccions en les més europees de la història. Però no sé si ho seran. La campanya és massa nacional.

JORDI BARBA

Històricament, les eleccions al Parlament Europeu han estat marcades per una baixa participació i per un augment del vot de càstig als governs nacionals mitjançant el suport a partits populistes i marginals. L’escassa participació és fruit d’un sentiment de distància dels ciutadans respecte a les institucions europees i, també, de la convicció tàcita que, en el fons, aquestes institucions fan el que han de fer i que no cal preocupar-s’hi gaire. Se les veu com una espècie d’electrodomèstic, una nevera o una rentadora, imprescindibles però incapaces de suscitar grans passions, mentre funcionin. Molts anirien fins a l’altra punta del continent per defensar els valors i el mode de vida d’Europa, però no senten la necessitat de creuar el carrer per anar a votar.

Aquesta vegada les possibilitats dels grups populistes, euroescèptics i d’extrema dreta són més grans per la crisi econòmica i per la insatisfacció de gran part dels ciutadans amb la manera que els dirigents europeus tenen de gestionar-la. Però també es podria esperar una participació més elevada, perquè els ciutadans, en votar no només els seus representants al Parlament Europeu, sinó també, indirectament, el futur president de la Comissió Europea, tindran l’oportunitat de manifestar de manera més clara la seva opinió sobre la política d’austeritat propiciada per Brussel·les i sobre una alternativa més expansiva. Es tracta de prendre una decisió sobre la manera en què Europa ha de sortir de la crisi i generar creixement econòmic.

Però el desenvolupament de la campanya no està facilitant que els ciutadans siguin conscients del que hi ha en joc. M’atreveixo a suggerir que la raó és que la campanya és massa nacional. Sabem el que pensen els candidats a presidir la Comissió? El candidat conservador, Jean-Claude Juncker, va ser un dels responsables dels rescats a Grècia, Portugal i Irlanda. Ara li volem confiar el destí del continent? O ens estimem més que el pròxim president sigui el candidat socialdemòcrata Martin Schulz, partidari de més inversions públiques i menys austeritat? O preferim el liberal Verhofstadt; la candidata dels verds, Ska Keller, o el de l’esquerra unitària, Alexis Tsipras? Sabem com van els sondejos, quines possibilitats té cadascun?

Sense saber què pensen i veure els debats que celebren, és difícil que ens adonem que, a banda d’elegir els nostres representants al Parlament Europeu, elegint entre ells. Per què no es televisen els debats? És per la dificultat que planteja l’idioma? Es tracta d’un obstacle perfectament superable. Per què no es dóna cap difusió als sondejos, en què fins ara socialdemòcrates i conservadors estan molt empatats? En lloc d’això, ens informen dels sondejos nacionals i veiem Arias Cañete, Elena Valenciano, Ramon Tremosa i Josep Maria Terricabras, però, amb tot el respecte, no és el mateix.

Per acabar-ho d’adobar, a Catalunya la qüestió sobiranista fa que aquestes eleccions encara tinguin més gust local. L’interès no se centra en si guanya Juncker o Schulz, sinó en si Esquerra Republicana superarà CiU en vots o no. Es tracta d’una qüestió rellevant, sens dubte, però gairebé sense projecció europea i que no serà necessàriament extrapolable a unes futures eleccions autonòmiques, plebiscitàries o no. Si el que preocupa els ciutadans són les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, el més lògic seria fixarse en les posicions de cadascun dels candidats a presidir la Comissió Europea, perquè és possible que la Comissió hi tingui alguna cosa a dir i els candidats no opinin el mateix, ni de bon tros. Juncker ha dit que Europa no acceptaria sense més ni més una Catalunya independent. Schultz, que el que passi no minarà l’estabilitat d’Europa i que no creu que la UE s’hagi de posicionar a favor de ningú. Amb campanyes tan nacionals, és difícil que les eleccions siguin veritablement europees. Crec que va ser el governador de Nova York Mario Cuomo el primer que va dir que es fa campanya en poesia i es governa en prosa. La prosa europea ens la sabem. És la prosa en què estan escrites almenys la meitat de les normes que regeixen la nostra vida diària. Però i la poesia?