• 13 may. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Màrius Serra

Comèdia cromosomàtica

A Catalunya el cromosoma és irrellevant; només cal pensar en cognoms com Vidal, Quadras, Milans o Bosch

Garcia, Martínez, López, Sánchez, Rodríguez, Fernández, Pérez i González. Vuit cognoms catalans. De fet, segons l’Idescat, els vuit cognoms més freqüents a Catalunya. Voleu saber els vuit següents? Gómez, Ruiz, Martín, Jiménez, Moreno, Hernández, Muñoz i Díaz. Repasseu les llistes dels membres de l’ANC i també els hi trobareu. El primer que un guionista de Telecinco podria considerar genuïnament català no apareix fins al lloc 26è (Vila). La fórmula d’èxit de la pel·lícula Ocho apellidos vascos parteix de la mateixa matriu que, salvant totes les distàncies, va propulsar la cançó Jènifer dels Catarres. Una història d’amor que fonamenta l’atracció en dues identitats oposades en el si d’una realitat compartida. Dos amants de tribus enfrontades dins d’una mateixa nació, la història d’amor prohibit més antiga. Al cinema, són les tribus dels bascos i andalusos. A la cançó, catalans de l’interior i chonis de Castefa. Dos exemples paral·lels en el mètode de contraposar tòpics, però diferents en el marc referencial des del qual han estat emesos. Al cinema, les nacions no són ni Euskadi ni Andalusia, sinó l’Espanya plural singularitzada a còpia de peculiaritats regionals. Tot mesuradíssim per no desequilibrar els platerets de la balança que roman sòlidament falcada en una taula fèrria anomenada Espanya. Ferro forjat en l’imaginari cromosomàtic castellano-viejo.

La cançó, en canvi, pren de marc referencial la Catalunya heterogènia que fins fa poc jeia al divan de les identitats nacionals i els dos enamorats són tots dos inequívocament catalans, d’aquests que Aznar des de la FAES voldria ben barallats als convits de bodes, batejos i (ai) comunions. Probablement recordareu que Jordi Pujol, que surt a la cançó en un somni eròtic i sempre ha tingut un sismograma finíssim per detectar moviments simbòlics, va contribuir a l’èxit musical dels nois d’Aiguafreda (i la noia de Centelles). La pel·lícula de Martínez-Lázaro ja és la més taquillera de la història del cinema espanyol i s’anuncia una versió catalana que haurà de portar la paraula apellidos al títol. No dubto gens de la potencialitat dels creadors que hi treballin, ni de l’existència d’un munt de guionistes d’humor catalans capaços de fer una comèdia hilarant en el marc de l’actual conflicte, tot i que difícilment seran contractats per Telecinco. A Catalunya la influència de l’element cromosomàtic és irrellevant. Només cal pensar en cognoms com ara Vidal, Quadras, Milans o Bosch. L’humor i les pulsions eròtiques hauran de concentrar-se en una altra mena de conflictes davant dels quals els espectadors espanyols potser no trobaran tants motius per riure.