• 13 may. 2014
  • La Vanguardia (Català)

Constitució
catalana

“Quina llei prohibeix que un grup d’experts es dediqui a treballar en allò que vulgui?”

En termes editorials, es considera ficció una obra escrita en prosa que narra històries imaginàries o inventades. Si Calderón de la Barca deia que la vida és somni, dins del procés imaginatiu que es produeix a la ment mentre dormim (o somniem desperts), no acabo d’entendre la diferencia entre ficció i no-ficció; amb una singularitat: en el cas de la literatura infantil o juvenil, aquesta frontera no existeix. De fet, la ficció moltes vegades conté elements verídics i la no-ficció sovint està farcida d’invencions (sobretot els llibres d’història i gastronomia).

L’any 1980, poc després de la proclamació de la Constitució espanyola, es va publicar Deu pometes té el pomer, un recull de deu relats eròtics escrit pel col·lectiu Ofèlia Dracs, que un any abans havia guanyat el premi La Sonrisa Vertical. Ara, vint-i-cinc anys després de ser escrit, el poder judicial espanyol ha citat a declarar el jutge Santiago Vidal per la seva participació en el redactat d’un esborrany –de moment fictici– de constitució per a una Catalunya independent. Es tracta d’un treball col·lectiu –com el d’Ofèlia Dracs– escrit per una vintena de jutges, professors de dret constitucional i advocats especialistes.

Davant la possibilitat de ser imputat i jutjat per un suposat delicte de ficció anticonstitucional, aquest jutge es pregunta amb tot el dret del món: “Quina llei prohibeix que hi hagi un grup d’experts que es dediqui a pensar o a treballar en allò que vulgui? No hi ha res d’il·legal i els jutges que integrem el grup ho tenim molt clar”.

Vidal ha avançat que el text serà curt (només tindrà cent articles, dels quals fins ara se n’han redactat una seixantena). Inspirant-se en les constitucions nòrdiques i la dels Estats Units –molt lluny dels 169 articles de l’actual Constitució espanyola– els autors aposten per la síntesi i la virtut d’anar al gra, que sempre és desitjable. Tal com diu el jutge, “com més paraules tingui un article, sempre és més difícil adaptar-lo a la realitat social dels temps canviants”.

L’obra presenta una república no presidencialista com l’alemanya, amb sintètiques descripcions dels drets fonamentals (llibertat, intimitat, llengua...), els drets socials (habitatge, sanitat, educació...), i una justícia de proximitat, on els jutges puguin resoldre la major part dels petits conflictes que es donen en la convivència ciutadana en tots els àmbits. I en lloc d’un tribunal constitucional com l’espanyol, proposa un tribunal suprem de la república, amb funcions per unificar doctrina i jurisprudència.

Tot i que encara està en procés de redacció, gràcies a la propaganda del Consell General del Poder Judicial aquesta Constitució catalana promet ser un supervendes. No se sap quina editorial publicarà el llibre, ni si quedarà enquadrat en l’apartat de ficció o en el de noficció. Però és un somni lúcid i lícit, no pas un delicte.