• 13 may. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Josep Maria Ruiz Simon

Règims mixtos

Les eleccions ens recorden que els nostres règims polítics no són oligarquies pures, sinó règims mixtos

Les campanyes electorals ens recorden que els nostres règims polítics no són oligarquies pures, sinó règims mixtos en què, com va escriure fa uns anys Luciano Canfora com si parlés de còctels, es barreja un molt d’oligarquia amb una mica de democràcia.

Els règims mixtos han tingut defensors molt il·lustres al llarg de la història. Aristòtil, va ser, segons sembla, el primer a lloarne les virtuts. Ja els va descriure, tot i que no es va entretenir a donar-ne les proporcions, com una barreja de democràcia i d’oligarquia, un combinat que, al seu entendre, podia servir per temperar el conflicte polític fonamental, l’existent entre les dues parts més importants de la ciutat, la dels rics i la dels pobres.

Uns quants segles després, Ciceró, inspirant-se en l’historiador grec Polibi, va voler presentar la vella constitució de la República romana com un exemple especialment reeixit d’aquesta fórmula. Polibi havia assenyalat que resultava difícil aclarir si el règim romà era una monarquia, una aristocràcia o una democràcia. Si un es fixava en el poder dels cònsols, podia pensar que vivia sota una monarquia. Si posava els ulls en el Senat, podia veure-hi una aristocràcia. I si considerava el poder de les masses, fins i tot podia semblar que es tractava d’una democràcia.

No era per casualitat que Polibi parlava d’aristocràcia i no d’oligarquia. Ni tampoc ho era que Ciceró, que va reprendre aquesta interpretació del sistema romà, també optés per parlar dels millors en lloc de ferho dels pocs que tenien molt. Per ell, que considerava que aquest sistema estava en crisi perquè la plebs havia guanyat influència, la República romana havia aconseguit crear una constitució equilibrada i el secret del seu equilibri consistia precisament que les seves institucions havien permès que els membres de l’elit que s’auto descrivien com els millors tallessin el bacallà.

La idea del règim mixt sol anar de la mà d’un sistema en què les institucions afavoreixen que els molts que tenen poc consentin el govern dels representants dels interessos dels pocs que tenen molt. A la Roma republicana la institució dels tribuns de la plebs va tenir una funció important en la fabricació d’aquest consentiment. Era per aquesta institució, concedida per resoldre el conflicte creat per la primera secessió dels plebeus i que tenia com objecte establir un contrapoder que limités els possibles excessos del poder patrici, que Polibi, abusant del llenguatge, havia pogut parlar del poder de les masses, que podia portar a confondre Roma amb una democràcia.

En les democràcies contemporànies el sufragi universal va ocupar, pel que fa a la fabricació del consentiment, el lloc del vell tribunat. Però mentre els tribuns, tot i no tenir el poder de decidir, tenien el poder d’oposar-se, a través del veto, a les decisions del poder patrici, en l’actualitat els organismes electes només exerceixen el poder de ratificar les decisions que el poder oligàrquic proposa com les úniques possibles.