• 14 may. 2014
  • La Vanguardia (Català)

Ni nacionalistes, ni identitaris

Bona part dels conflictes polítics, i gairebé totes les derrotes, van lligats al desconeixement i menyspreu de l’adversari. I el conflicte que ara tenim obert entre Espanya i Catalunya no s’escapa d’aquesta circumstància. Si més no, davant de certes anàlisis sobre la societat catalana, si són honestes, tinc la impressió que se’ns continua mirant des d’una profunda incomprensió. És el cas, per exemple, de l’article publicat en aquest mateix diari per José Antonio Zarzalejos el 27 d’abril passat, en què afirmava –en referència a Catalunya– que “en les societats homogènies on s’imposa hegemònicament un pensament, un criteri, una aspiració o un objectiu polític totalitzant i acaparador, hi pateixen la pluralitat i l’espontaneïtat”. I que “les col·lectivitats amb un fort sentiment nacionalista tendeixen a tancar els ciutadans en un recinte de reflexió que no té ni sortides ni alternatives que no siguin exorbitants”.

Des de Catalunya s’ha insistit molt –no sé pas si amb gaire èxit– a explicar que l’inici de l’actual procés sobiranista venia del fracàs de la reforma de l’Estatut del 2006. També de les campanyes de xenofòbia anticatalana que la van seguir, organitzades pel PP i aquissades per certs mitjans de comunicació. I això sense comptar amb la inestimable ajuda del Tribunal Constitucional el 2010. Així mateix, s’ha repetit prou que es tractava d’un moviment que anava de baix a dalt, en un procés bottom up. En canvi, crec que es mantenen vives dues confusions que s’utilitzen tothora per desqualificar el procés, però que potser des de Catalunya no hem discutit adequadament. En refereixo a les idees que l’aspiració a un Estat propi és de naturalesa nacionalista i que la seva fonamentació popular és de caràcter identitari.

En relació al primer supòsit, cal reconèixer que el procés de reconstrucció nacional català que va trobar acomodació en el model autonòmic era –i es reconeixia a si mateix com a– “nacionalista”. I si per això s’ha d’entendre el procés a través del qual es refà la voluntat política de caràcter nacional d’un territori, el qualificatiu és adequat. Encara més, es pot dir que malgrat els límits posats a les aspiracions d’autogovern, l’etapa pròpiament nacionalista, de reconstrucció d’una voluntat popular que el franquisme havia volgut aniquilar, va ser tot un èxit. Ara bé, el que ha passat a partir del 2006 és que s’ha superat aquesta fase merament reconstructiva, de caràcter principalment reivindicatiu. Els senyals donats per part de l’Estat espanyol que el camí s’havia tancat van ser molt clars. I això va acabar esgotant la paciència nacionalista, cada vegada més abocada a una ànima victimista que les generacions noves no estaven disposades a assumir, ni les velles a mantenir. De finals del 2006 al 2012, doncs, s’abandona el nacionalisme i s’entra en una nova fase d’afirmació desacomplexadament nacional. Això que ara alguns viuen com un clima de coacció és simplement l’expressió d’un canvi d’hegemonia nacional, no pas d’homogeneïtzació ideològica. A ningú se li acudiria confondre el vincle amb la nació nord-americana, francesa, o espanyola –qualificat de patriotisme– com una manifestació de manca de pluralitat social o de tancament ideològic. En resum, si fins al 1979 podem parlar d’una cultura política de resistència, del 1980 al 2006 caldria referir-se al període de reconstrucció nacionalista i, des del 2007, a l’entrada en una fase de normalitat nacional democràtica, de patriotisme, per tant, manifestada en allò que se n’ha dit el “dret a decidir”.

Pel que fa a la suposada base identitària del procés, si bé ha seguit una altra lògica social, la seva superació definitiva ha coincidit –no pas casualment– amb el final de l’etapa nacionalista. A grans trets, es pot dir que els fonaments identitaris del catalanisme de finals del XIX aviat es van haver de posar en quarantena a causa de la realitat demogràfica del país. Vistos els moviments de població del segle XX, si s’hagués mantingut en una raó merament identitària, el catalanisme hauria desaparegut ja fa unes quantes dècades i només en quedaria una versió folkloritzada. Qui sap fins a quin punt aquell genial M-7 Catalònia d’Els Joglars, estrenat el 1978 i representat fins al 1981, no va ser un crit d’alerta útil per evitar determinades temptacions! Sigui com sigui, la superació en el pla polític de les derives identitàries ja es troben en el Rafael Campalans dels anys vint, o en el Jordi Pujol i el Paco Candel de finals dels anys cinquanta. El lema candelià, assumit pel PSUC, “Catalunya, un sol poble” ho sintetitza a la perfecció. Tanmateix, és cert que la superació de l’etapa nacionalista fa possible la seva plena manifestació. Ara mateix, com ja va observar fa uns anys Manuel Castells, el model identitari català és de projecte, d’aspiració, d’horitzó, i no pas de preservació d’un passat mitificat que no seria compartit per la majoria social que, en canvi, sí que assumeix la voluntat sobiranista –pel sí o pel no– de decidir el futur.

Si es vol contraargumentar la meva anàlisi amb exemples concrets en el sentit oposat no en desmentiré pas l’existència. Queden, és cert, gestos, actituds i, a vegades, un llenguatge antic que resta enmig d’allò que és central o d’allò que és el mainstream català. I si tot això, que a alguns analistes els sembla l’emergència a la superfície del que és genuí, és realment central o, al contrari, residual, el temps ens ho dirà. El temps, esclar, i la victòria i la derrota d’uns i altres.