• 15 may. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Josep Vicent Boira

Els altres i Catalunya

 Quan Gonzalo Fernández de Oviedo va arribar per primera vegada al Nou Món, el 1513, li faltaren les paraules per a poder descriure’l. No és un recurs estilístic dir que li mancaven les paraules. Li mancaven literalment. I per això un puma era per a ell un lleó i un jaguar, un tigre. Després d’Oviedo, algú va haver d’inventar un nou concepte per a aquell animal que s’assemblava a un lleó però que no ho era. I així va començar la història natural d’Amèrica. Aquest comentari ve arran de la repercussió que a Catalunya han tingut les paraules de Raimon sobre el procés sobiranista. Lluny de la meua intenció interpretar Raimon, però, al meu entendre, allò que traspua la polèmica és la dificultat, no de definir el nosaltres, sinó de definir els al

IGNOT

tres i sobretot de valorar-ne les conseqüències. Dir què és i què vol ser Catalunya és una tasca fonamental de catalans, i jo, com a valencià, no m’hi posaré. Però definir qui són (som, en aquest cas) els

altres, ja em dóna peu a intervenir. Sobretot quan la contraposició entre el nosaltres i els al

tres es fa indiscriminada: tant se val un valencià que un sorià o un asturià. Què som, doncs, els valencians? Som també un poc nosaltres o som part dels altres? Políticament no, culturalment sí. Econòmicament depèn del dia? I què caldrà fer amb el corredor mediterrani i la gran regió econòmica del Mediterrani nord-occidental que alguns maldem per construir? Serà una geografia nos

trada o seua? Els dubtes de Raimon davant el procés sobiranista s’assemblen molt als temors que tenim molts valencians, sincerament. Temor de restar, mai millor dit, a la lluna de València.

Raimon no ha gosat alçar la veu per a definir com és Catalunya, però d’alguna manera trobe que ha posat el dit a la nafra quan, educadament i honestament, com correspon a la seua personalitat, confessa la seua perplexitat i dubta de si la decisió de definir Catalunya i els catalans d’una determinada manera (és a dir, amb l’exacte full de ruta que s’està seguint) no deu estar també construint una definició per negació d’allò que amb dificultats podrà seguir sent part de la cultura catalana, la història catalana, la literatura catalana, l’economia catalana... De la llengua catalana?

L’africanització d’Àfrica va ser un procés que els europeus del Renaixement van emprar a dojo al segle XVI. Justament per a definir-se com a europeus van crear una definició d’Àfrica totalment oposada. La construcció del nosaltres implicava necessàriament la (re)construcció dels altres. I aquest procés no va ser gratuït. Amb això, Agustí d’Hipona, per exemple, centre intel·lectual de la cristiandat occidental, esdevingué un personatge sense context, un pare de l’Església sense pàtria. L’occidentalització d’Occident, com escrigué Peter Burke, va comportar no sols l’africanització d’Àfrica sinó la fragmentació de la comuna herència clàssica que havia caracteritzat la Mediterrània. No cal estranyar-se, doncs, que els mateixos subjectes de la (contra)definició reforçaren l’africanitat de la seua nova identitat, esborrant fins a l’arrel qualsevol testimoni d’allò que havia estat eixa cultura clàssica. Quants dels habitants de l’actual Annaba (l’antiga Hipona, a la frontera entre Algèria i Tunis) saben que un dels seus veïns més famosos fou sant Agustí?

Les paraules de Raimon em fan pensar que caldria explorar un nou diccionari per explicar les coses que ens envolten. Perquè s’ha descobert una nova terra i, en aquest descobriment, els valencians no som un lleó. Som un puma. En altres paraules, no som, ni podem ser ells però tampoc som, ni podem ser, nosaltres. Per què, doncs, no construir definicions agosaradament innovadores que ens deslliuren d’aquesta dualitat? Caldrà recordar, amb José María Ridao, que sovint els conceptes que emprem deriven de la pròpia lògica del discurs i no de l’observació de la realitat. Com a valencià, no vull trencar amb Catalunya, però tampoc vull, ni puc, ser Catalunya. No tinc altres opcions? La situació em recorda la famosa porta de Marcel Duchamp, que en obrir una habitació en tancava una altra. I afegiré que, com a valencià, allò que tampoc vull, ni podria permetre, és que la catalanització de Catalunya comporte la desvalencianització econòmica, cultural i política de València impulsada per una intensa espanyolització d’Espanya.

En aquest joc del nosaltres i ells tot és una qüestió de llenguatge. A qui s’assembla més una balena, a un tauró o a una musaranya?, ens pregunta maliciosament el científic Jorge Wagensberg. La percepció tradicional diria que a un tauró. Però en realitat, amb la mateixa propietat podríem dir que a una petita musaranya. La semblança depèn, doncs, dels termes de la definició, no del subjecte. És la trampa del llenguatge. Per homologia, per haver compartit una història evolutiva comuna, la balena és més semblant a la musaranya: esquelets, òrgans, sistema circulatori i nerviós són iguals. Per convergència, és a dir, perquè hi comparteix un destí, la balena és més semblant al tauró: silueta aerodinàmica i moviments marins. El poder de la definició pot clarificar, però també obscurir, i té profundes conseqüències per al futur. El 7 de maig, la presidenta d’Aragó, Luisa Fernanda Rudi, va estar a València i les seues declaracions ens ho avançaven en bona part: “El corredor central igual acaba siendo una solución para el eje mediterráneo, en el caso de que Cataluña se independice de España”. El mateix dia, el PP a les Corts valencianes clamava contra el vòmit català per voler apropiar-se, fins i tot, de l’Albufera. La màquina trituradora de cimentacions ja s’ha posat en marxa en aquest costat de l’Ebre. I, de retruc, el somni de José María Aznar de reforçar el vincle entre València i Madrid podria estar, inquietantment, més a prop.