• 16 may. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Rafael Nadal

Europa, Europa

Desde la página 2 En l’any del centenari de la Primera Guerra Mundial seria irresponsable negar la influència decisiva de la unitat europea en el període més llarg de pau que ha viscut el continent des de fa mil cinc-cents anys. També seria insensat negar la força del model econòmic que ha conduit les nostres societats a l’etapa més pròspera de la seva història i que amb algunes diferències ha comportat els nivells de justícia social més elevats. Però fa temps que l’encanteri dels primers anys de la construcció europea s’ha trencat i ha deixat pas a un desencís exagerat.

JOMA

La frivolitat amb què des de Catalunya i Espanya es parla d’Europa és monumental, i la severitat del judici, sorprenent. Les institucions comunitàries han blindat discretament i eficaçment les llibertats i molts drets dels ciutadans; les infraestructures, la cultura, la legislació ambiental, la protecció dels consumidors o la modernització general del país també són deutores del projecte comú europeu. Però la burocràcia i els interessos sectorials han guanyat terreny en les institucions just quan la triple crisi política, econòmica i social ha accelerat el trencament de la confiança entre governants i governats.

La mutació no s’ha produït sense més ni més. Res no és casual. Cada cop que s’acosten unes eleccions europees, la hipocresia política arriba a les seves cotes més elevades. Aquí i a tots els països europeus. Els mateixos partits nacionals que en el passat han fagocitat els èxits impulsats des de Brussel·les són els que en vigílies electorals ploren el desprestigi comunitari i la desafecció creixent dels ciutadans. Els que de cara al 25 de maig ens comminen a pensar, confiar i apostar per Europa, són els mateixos que durant dècades han amagat la procedència europea de moltes inversions, han retardat amb subterfugis l’aplicació d’algunes lleis comunitàries, han carregat els pecats propis a les instàncies europees, han estimulat el nacionalisme de les velles nacions Estat i han obstaculitzat des de les seves capitals la construcció definitiva de la unitat política i social.

Els pals a les rodes de la Constitució europea –des de posicions antieuropees de dreta i d’esquerra– van suposar un curiós punt d’inflexió: apel·lant als drets dels ciutadans, els euroescèptics van tancar les portes a l’Europa de les persones.

També són els partits els que han jubilat a Europa alguns dels seus dinosaures polítics més pesants. Són alguns dels seus líders els que han insistit a descriure Europa com un ogre que imposa polítiques intransigents, per justificar així la seva pròpia inoperància. I són ells els que ara diuen que faran a Europa les polítiques que als seus països respectius no han ni intentat. És més fàcil acusar Merkel, el Banc Central i la Comissió que arromangar-se i posar-se a treballar.

Reclamo més Europa política, econòmica i social. Però no estic disposat a acceptar les culpes d’una degradació propiciada pels que ara més parlen. En tot cas, la insensibilitat social, la burocràcia, la distància respecte dels administrats, l’aïllament d’algunes instàncies i la utilització partidista de les institucions no semblen responsabilitat dels ciutadans, sinó dels estats i els poderosos que ja no dissimulen que entenen Europa com un instrument al servei d’interessos particulars.

Quan s’acosta qualsevol convocatòria electoral també proliferen els analistes que reclamen que les campanyes se centrin en les competències de les institucions per a les quals s’escullen representants. S’entesten a demanar als ciutadans que afrontin les europees en clau exclusivament comunitària i argumenten que qualsevol altre enfocament constitueix un frau electoral. Hi podria estar d’acord si no fos que la mateixa nit electoral tots ells s’afanyaran a llegir els resultats en clau local. Algú creu de veritat que els resultats espanyols no seran utilitzats per mesurar la resistència del Govern del PP o la força opositora del PSOE? Que a Catalunya els percentatges no seran llegits per mesurar l’èxit o el fracàs de les posicions sobiranistes?

Si CiU no guanya, la nit electoral els defensors d’una visió europea de la campanya s’afanyaran a passar comptes a Artur Mas i li exigiran canvis en el full de ruta català, que consideraran desautoritzat per les urnes. Per què, doncs, no s’hauria de votar també en clau catalana? Europa votarà en clau interna. A Itàlia mesuraran el Govern Renzi, igual que a França les mirades estaran pendents del temut sorpasso del Front Nacional.

Defenso la unitat política i social d’Europa i demano unes institucions comunitàries fortes i controlades eficaçment pels millors instruments democràtics en mans dels ciutadans. Però dubto que ara mateix les institucions europees es puguin prestigiar per elles mateixes. La confiança en el projecte comú passa primer per la recuperació de la confiança en la política més propera. Europa es recuperarà si es recupera la confiança país a país. No amb al·legats europeistes voluntariosos.

PD. Alguns episodis de la política catalana dels darrers dies posen literalment els pèls de punta. Per la frivolitat, per la improvisació i per la capacitat infinita de banalització de l’activitat pública. Consellers, primers secretaris i periodistes hauríem de mesurar molt més les compareixences públiques i ens hauríem de replantejar seriosament les prioritats informatives.