• 16 may. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Francesc-Marc Álvaro

Creativitat electoral

El darrer artista fou Ruiz-Mateos, que va ser escollit –no és cap broma– eurodiputat l’any 1989

Tinc la sensació que en matèria de cartells electorals anem cap enrere com els crancs. Accepto les trampes de la memòria però em sembla que, fa uns anys, la propaganda per demanar el vot tenia una mica més de gràcia. Per exemple, quan jo era una criatura, el PSUC feia uns cartells sensacionals, amb molta grapa, com aquell de “Mis manos: mi capital”, del 1977. Actualment, el sector ha perdut molt, com va quedar palès en la campanya dels darrers comicis catalans. Però jo em pensava que el terrible cartell d’Artur Mas amb els braços oberts seria una mena de vacuna que –un cop assumit l’error– corregiria les ocurrències dels professionals del ram i, sobretot, dels caps de campanya. A la vista de la cartelleria que estem veient aquests dies, sóc pessimista: anem a pitjor. O passa que els cracs de la propaganda política també han marxat del país, com els joves de més talent científic.

Ni Tremosa ni Terricabras es mereixen el cartell de tot a cent on els han empresonat, tot i que, al costat de Javi López, ambdós poden respirar tranquils. El candidat socialista sembla a punt de protagonitzar un remake de la pel·lícula El resplandor, però el veí del tercer segona em diu que li recorda més aviat aquella altra cinta titulada Los niños del maíz. Ciudadanos, amb Nart entre Girauta i Carolina Punset en el cartell, evoca –com bé ha notat el col·lega Pipo Serrano– la publicitat d’alguna pel·lícula familiar dels anys setanta o vuitanta, ideal per fer la becaina de diumenge. A Catalunya, només aprovaria el cartell d’ICV, perquè funciona perfectament per al que pretén: donar una imatge contemporània, reforçar la parròquia ecosocialista i suggerir que el candidat Urtasun està disposat, si cal, a trepitjar els escenaris del Primavera Sound o fer un cameo en una telesèrie de TV3 adreçada a dones urbanes de quaranta anys.

Poc es pot dir de l’art propagandístic del PP i del PSOE en aquesta campanya, més enllà de subratllar que el blau on han submergit el dibuix de Cañete ens connecta amb un espot de piscines i que el cartell on apareix Valenciano és idèntic a centenars de portades de les revistes Telva o Mía. Més enllà del material imprès, el millor anunci radiofònic que he pogut escoltar és el del gran Vidal-Quadras com a candidat de Vox: el seu missatge arrenca afirmant en to solemne que l’han expulsat del PP i que ell és una víctima de Pujol i Aznar; l’he trobat tan bo que, en un primer moment, em pensava que es tractava d’una paròdia realitzada per alguna altra formació, potser per un grup testimonial –tipus Partido Humanista– dels que ofereixen anuncis casolans molt apreciats pels malalts –com jo– d’aquestes coses.

On ha anat a parar la creativitat electoral? El darrer artista fou Ruiz-Mateos, que va resultar escollit –no és cap broma– eurodiputat l’any 1989.