El Punt Avui

El nou mapa polític

17/05/14 02:00 JOSEP GIFREU
En un nou estat independent, el vot útil pot ser decisiu per a la formació de noves majories i la marginació d'algunes velles sigles

A mig any del 9-N i a una setmana de les eleccions europees del 25-M, el mapa polític català que pot guiar la nova fase de transició nacional es va prefigurant. A grans trets, les diferents enquestes d'opinió van projectant imatges a càmera lenta dels canvis en les preferències de vot i dels desplaçaments de les diverses sigles. Ciutadans i partits comencem a pensar seriosament en l'endemà.

En efecte, si comparem les intencions de vot de les darreres enquestes i les comparem amb els resultats electorals de 2010 (28-N), per exemple, veiem que en poc més de tres anys la transformació política del país ha estat considerable. Les eleccions del 2012 (25-N) confirmaren la nova majoria sobiranista, però també apuntaren una notable remodelació de les forces presents al Parlament. Fem memòria dels canvis. CiU perdia 12 escons (de 62 baixava a 50). El PSC en perdia 8 respecte al 2010 i es quedava en 20 (el 2006 en tenia 37). ERC passava de 10 a 21. ICV, de 10 a 13. El PP, de 18 a 19. Ciutadans, de 3 a 9. I per primer cop entrava la CUP amb 3 diputats.

En l'any i mig transcorregut des del 25-N-12, la majoria sobiranista (CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP) ha pres importants decisions en relació amb l'exercici del dret a l'autodeterminació. Davant l'Estat espanyol i davant del món. La data del 9 de novembre per a la consulta de la doble pregunta ha marcat l'agenda a nivell intern i ha estat notícia destacada a l'exterior.

Mentre tot això passava, s'han anat registrant importants moviments tàctics i estratègics entre les forces polítiques catalanes per tal d'afrontar millor o bé el desafiament en el cas de les formacions espanyolistes, o bé l'escenari d'una Catalunya independent. Tot amb tot, les enquestes han anat confirmant no sols la solidesa d'una majoria social i política a favor de la independència. Han cartografiat també la progressió d'un mapa de Catalunya cada cop menys autonòmic i més sobirà. En aquest sentit, m'agradaria destacar dues tendències.

En primer lloc s'observa una paradoxa interessant: la preponderància de l'eix nacional obliga a una reconfiguració de l'eix social. És a dir, la vindicació d'un estat català està forçant la formació de noves majories a dreta i a esquerra. En el cas de l'esquerra, el procés sembla imparable: ERC s'està erigint com el partit central de l'esquerra catalana, en substitució d'un PSC en plena desintegració. En el futur nou estat, ERC, ICV i CUP semblen cridats a integrar una possible majoria de govern d'esquerres. A la dreta, CiU sembla preparar-se per mantenir la posició central, per bé que caldrà seguir l'evolució d'una UDC partida entre els socis amics de CDC i els cosins democratacristians del PP.

I en segon lloc, es fa evident un progressiu desconcert entre els votants de les formacions espanyolistes d'un i altre signe. PP i PSC estan baixant, cosa que beneficia Ciutadans, un partit espanyolista però d'obediència catalana (fins ara). En un escenari previsible de nou estat independent, la qüestió del vot útil pot ser decisiva per a la formació de noves majories i la marginació d'algunes velles sigles. Seria presumible, per exemple, que les formacions catalanes dels partits espanyols anessin esdevenint residuals. Per contra, podrien sorgir a la dreta i a l'esquerra de l'arc petits partits radicals, que avui ja prefiguren a la dreta els elements xenòfobs i a l'esquerra grups pròxims al moviment 15-M. En definitiva, un arc parlamentari d'un país normal.

Darrera actualització ( Dissabte, 17 de maig del 2014 02:00 )