D'Escòcia a Catalunya

Crida l'atenció, comparant Escòcia i Catalunya, la manca de presidents catalans del Govern espanyol

La Vanguardia en català | 17/05/2014 - 00:00h


Carles Casajuana

Simon Schama, un respectat historiador britànic molt popular al món anglosaxó pels seus programes a la BBC, va publicar fa uns quants dies un article al Financial Times defensant el no en el referèndum escocès del 18 de setembre vinent ("A splendid mess of a Union should not be torn asunder", 9/5/14). És un artícle que paga la pena ressenyar perquè il·lustra força bé les diferències entre Escòcia i Catalunya, i apunta a contrallum uns quants motius de la dificultat d'entesa entre Catalunya i la resta d'Espanya.

Schama basa l'argumentació en el fet que la independència significaria la destrucció d'una nació Estat la glòria de la qual ha estat, al llarg dels segles, precisament que no s'identifica amb cap singularitat tribal, sinó que ha integrat molts pobles, llengües i costums, tots barrejats dintre de la casa comuna britànica, una casa integradora, inclusiva. Es demana per què servirà la independència, si els que en són partidaris guanyen el referèndum. Perquè Escòcia segui a les reunions del Consell Europeu al costat d'Eslovènia i d'Eslovàquia?, diu amb ironia.

Fa referència a un quadre que es pot veure a la Banqueting House del palau de Whitehall, en el qual apareix Jaume I d'Anglaterra i VI d'Escòcia, el primer monarca dels Estuard, escocès, retratat per Rubens com a Salomó intervenint per evitar que la Gran Bretanya acabada de néixer sigui partida en dues meitats per satisfer dues mares que es barallen, Ànglia i Caledònia.

Recorda les figures d'Adam Smith i David Hume, tots dos escocesos, i aventura que acabarien votant que no en el referèndum. Cita l'afinitat intel·lectual entre l'anglès doctor Johnson, una de les grans patums de les lletres angleses, i el seu biògraf James Boswell, escocès. També recorda William Smellie, un escocès que va concebre l'Encyclopaedia Britannica com una magna empresa de tots, anglesos i escocesos. Afirma amb raó que molts dels que van marcar el rumb del món victorià, al cim de l'esplendor de l'imperi, van ser escocesos, i remata l'argumentació amb una dada que fa impacte: cinc dels tretze primers ministres britànics de la Segona Guerra Mundial ençà son escocesos o d'origen escocès.

Es tracta d'un conjunt d'arguments molt respectable. Si es poguessin fer servir aquí, les coses anirien d'una altra manera. On son els Smith, Hume i Boswell catalans? Amb l'excepció del poeta Boscán, al segle XVI, i del filòsof Balmes, al XIX, per trobar en la història de la cultura castellana un escriptor català digne d'esment cal esperar l'anomenada Escola de Barcelona, al segle XX. Ni en l'esplendor del segle d'or ni en el desastre del 1898 veiem cap català en un lloc prominent. L'any 1898 hi ha a Catalunya figures culturals comparables sens dubte a Unamuno o Machado. Joan Maragall, per exemple. Però les seves reflexions intel·lectuals només coincideixen amb les del 1898 en l'anhel regeneracionista. Sóc conscient que l'empenta de la industria editorial a Barcelona pot equiparar-se amb escreix al projecte de William Smellie. Però fins ara a la cultura espanyola li ha mancat l'empatia necessària per integrar la catalana. La llengua és un lligam entre Anglaterra i Escòcia, esclar. En canvi, aquí és una font de conflictes entre la Generalitat i el Govern central (no dins de Catalunya).

Tampoc crec que es pugui parlar de la història d'Espanya com la d'una casa inclusiva pels pobles que habiten a la Península. Com sabem, des de la Contrareforma fins a la transició més aviat es pot dir el contrari. Però el que més crida l'atenció, comparant Escòcia i Catalunya a la llum dels arguments de Schama, és la manca de presidents catalans del Govern espanyol. Si no m'equivoco, en l'últim segle la màxima autoritat representada per un català al Govern central és la vicepresidència de Narcís Serra, a qui Espanya deu la solució d'un dels seus problemes més vells, la reforma militar.

Es diu de vegades que Espanya no pot tenir un president català. Jo no n'estic convençut. Aquestes coses semblen impossibles fins que deixen de ser-ho. Aquí tenim Obama per demostrar-ho. També semblava que el president de la Generalitat havia de ser català d'origen, i José Montilla va provar que no era així. Però és cert que no n'hi ha hagut cap des de la breu presidència d'Estanislao Figueras, a la primera República, que segons diuen va dimitir amb la frase memorable: "Senyors, estic fins als collons de tots nosaltres". I l'encara més breu del seu successor, Francesc Pi i Margall, que va assumir el poder amb un programa revolucionari (separació Església-Estat, restructuració de l'exèrcit, jornada laboral de vuit hores, prohibició del treball infantil) i va durar menys de sis setmanes. No diu res curiós sobre les relacions entre Catalunya i la resta d'Espanya això?