El Punt Avui

El noi de Terrassa

18/05/14 02:00 J.M. SOLÉ I SABATÉ
El problema no és Pere Navarro, sinó el sistema polític que li permet viure un munt d'anys de deu càrrecs polítics pel fet de ser obedient al partit
Notícies de ...

El que envolta tot l'episodi de Pere Navarro i la suposada agressió em recorda la figura del Noi de Tona. Aquest era un jove de la comarca d'Osona que va anar a Barcelona a principis del segle XX. Sembla que xerrava pels descosits, ho feia en vers i pretenia arreglar tots els problemes polítics. Després passava el plateret per la Rambla i si s'empipava feia parracs amb la seva roba i se'n comprava una altra, normalment amb els saldos dels drapaires, però millorava la imatge i altre cop a discursejar.

En Pere Navarro és biòleg, un noi de Terrassa que va agafar el relleu polític de Manuel Royes, en aquest cas el va succeir (2002), en un relleu que tanta gent afirma que és una acció democràtica legal. Ètic no m'ho sembla gens. Rebre l'herència política d'un altre company de partit a mitja legislatura per estratègia de poder és començar la carrera electoral amb avantatge. Legal potser sí, però de legítim res de res. Home del PSC des de 1977 actuant des de la Joventut Socialista de Catalunya, ja el 1982 té càrrec a l'Ajuntament. Vol dir que poc coneix el món del treball assalariat, des dels 23 anys viu de la política. El PSC el prepara per ser el recanvi d'un Manuel Royes que havia aconseguit per treball, militància, relacions i família nostrada els vots de molts treballadors, els de la crosta de sempre de Terrassa –abans de la guerra amb la Lliga, i carlins franquistes– i dels qui esperaven un salt modern i avançat de la ciutat per fugir de la grisor de la dictadura.

Anys de domini total d'en Royes a l'alcaldia de la capital egarenca, de 1979 a 2002. Quan el PSC el veu ja massa amortitzat, pensa en Navarro. Bona persona, correcta actuació des de manar i el poder local, fidel militant, persona obedient. No fa por a ningú, ni tan sols a ERC o IC, que pacten amb ell encara que no tingui majoria absoluta perquè vagi ocupant l'alcaldia. El normal i comú de l'esquerra catalana abans del procés sobiranista. El desembre de 2011 l'aparell del PSC, molt cremat després d'un tripartit que ha hagut de viure sota l'engany i la mentida continuada d'en Zapatero i la greu crisi econòmica, el nomena secretari general. L'esquema que pensen els capitans Montilla, Corbacho, Balmón, Zaragoza i Iceta és semblant als poders fàctics de Terrassa. Discret i obedient amb el partit, ànima PSOE dins el PSC.

Ara, però, tot ha canviat, els fets se succeeixen, el protagonisme és de la societat civil i els partits, si no es volen quedar menjant la pols de la seva cursa vibrant, han de seguir l'impuls de la gent. Primer en Pere Navarro sembla que ho entén, està a favor que els catalans puguin decidir el seu futur, fins que des de Madrid el criden a l'ordre, li fan tots els paripés imaginables i el noi de Terrassa es descol·loca. Ara s'ha de pensar i actuar. Aquí es perd. No entén els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012, els pitjors de la història del PSC i a l'hora de prendre decisions es refugia en el PSOE. Amb el cul llogat un no seu quan vol, diu la dita, i des d'aleshores tot és un despropòsit. Des d'opinar que és contrari a la monarquia a estar-hi a favor d'un dia per altre, de la censura a vells militants amics seus fins a mirar astorat com en Royes i la Terrassa de sempre li donen l'esquena. Estan pel dret a decidir. Es fa fotos amb la dreta extrema de PP i C's i per postres es deixa manipular sobre una presumpta agressió que sembla una comèdia o un esperpent. El problema no és Pere Navarro, sinó un sistema polític que fa possible que hagi ocupat i viscut de forma seguida un munt d'anys de 10 càrrecs polítics pel fet de ser obedient al partit, insensible a la societat i que pugui ser el màxim responsable d'un ens polític a Catalunya que viu allunyat i contrari a les reivindicacions de la gent.

Darrera actualització ( Diumenge, 18 de maig del 2014 02:00 )