Lliçons cubanes

La Vanguardia en català | 18/05/2014 - 00:00h


Albert Sánchez Piñol


Els juristes són una espècie ben curiosa: resolen un problema sobre el paper i creuen que ja està solucionat". La frase és de l'antropòleg belga Claude Lévi-Strauss, estupefacte per la postura dels juristes durant el conflicte algerià. A finals dels anys cinquanta Algèria vivia moments dramàtics, moments convulsos i cruels; també apassionants i esperançats. De Gaulle va rebaixar-se a concedir audiència als líders anticolonials: "La vostra inexperiència en obra de govern -va alliçonar-los- faria que cometéssiu errors fatídics". A la qual cosa els algerians van replicar: "Estem delerosos, general, d'assumir la responsabilitat de cometre els nostres propis errors". I mentrestant, què deia el món del dret francès? Molt simple: que la legislació francesa prohibia qualsevol tipus de secessió jurídica, encara que fos dels territoris d'ultramar, i en conseqüència el que havien de fer tots aquells milions de rebels era callar i tornar a casa.

Sempre m'ha fascinat l'alegria amb què els juristes poden apadrinar les causes més absurdes. Com si la realitat no existís més enllà dels decrets, de les normes, de les lleis. Com si la història la fessin els jutges. Si volen un bon exemple només han de visitar aquesta pàgina: http://referendumparacubaya.blogspot.com.es/. Els autors defensen una tesi ben original: que en contra del que pugui semblar, en realitat Cuba no és un Estat, és una autonomia espanyola. Sí, ho han llegit bé: una comunitat autònoma del regne d'Espanya. Per demostrar-ho s'apel·la, és clar, a raonaments jurídics. Vet aquí.

Com tothom sap el 1898 va esdevenir-se la desastrosa guerra amb els Estats Units, i el tractat de París pel qual Espanya renunciava a la sobirania sobre Cuba. Però els autors del blog al·leguen que aquella guerra no va ser ajustada a dret i que Cuba va ser separada d'Espanya per la força. I s'ha de dir que els blogaires recorren a un preciosisme jurídic prou acurat: segons la Constitució que aleshores regia a Espanya, s'establia clarament que el Rei necessitava estar autoritzat per una llei especial per a alienar, cedir o permutar qualsevol part del territori espanyol, llei especial que no es va promulgar mai. En conseqüència, i segons els autors, la legalitat vigent a tota l'illa de Cuba continua sent l'Estatut d'Autonomia cubana que el Govern espanyol havia aprovat el 25 de novembre de 1897, poc abans de la guerra. En altres paraules: que avui en dia, i encara que no ho sembli, a despit de l'ocupació nord-americana, la independència, el règim de Fulgencio Batista, i la posterior revolució castrista, Cuba continua sent una regió autònoma espanyola, exactament com Múrcia o Catalunya.

Jo no tinc gaires coneixements jurídics, la veritat, però és inevitable fer-se unes quantes preguntes. Per exemple: per què s'hauria de considerar il·legal la invasió de Cuba per part de tropes nord-americanes, el 1898, i en canvi perfectament legal la conquesta espanyola de finals del segle XV? Com se suposa que va ser il·legal que els cubans perdessin la nacionalitat espanyola a principis del segle XX, i en canvi no ho va ser que l'adquirissin, tot i que contra la seva voluntat, i a canonades, a principis del segle XVI?

En realitat no té gaire importància; els juristes són els teòlegs laics: sempre trobaran arguments per demostrar que la mare de Déu era verge o que Cuba és una autonomia espanyola.

La tragèdia peninsular pot resumir-se en una paraula: intolerància. No tothom sap que la Constitució anglesa no existeix, o almenys no té forma escrita tal com la coneixem. La Constitució anglesa es basa en una suma de fonts de dret, regides per conceptes d'impossible plasmació escrita: el common sense i l'equity, per exemple. Així, res pot ser "inconstitucional" perquè en la tradició política i jurídica britànica el mateix concepte d'inconstitucionalitat no existeix. Com es resolen, doncs, els conflictes bàsics entre les lleis i la societat, el dret i la política? Amb sentit comú i equitat. En canvi, la tradició constitucional espanyola ha estat l'oposada: intenta fixar les normes, article a article, com si la paraula escrita fos sagrada. I què van aconseguir, aquests magnes juristes? Fossilitzar la realitat. Intolerància: durant el segle XIX la pugna política feia que a Espanya es promulguessin Constitucions cada dos per tres. Però no duraven gens. Intolerància: un cop començava a regir, la Constitució de torn era parasitada per alguna de les faccions polítiques, que se l'apropiava. I així, enlloc d'un instrument al servei del bé comú, es convertia en una arma per excloure l'adversari, per negar la seva legitimitat a existir. Mentre que Anglaterra feia segles que es regia, i progressava, sota els auspicis d'una norma intangible, d'una abstracció benèfica, Espanya es convertia en la riota d'Europa per la seva profusió de Cartes Magnes, tan breus com els governs que les emparaven.

En aquell convuls segle XIX, un estudiant de Granada era a Londres. Va saber que a Espanya s'havia promulgat una nova, enèsima Constitució, així que es va dirigir a la majestuosa Biblioteca Britànica londinenca i en va demanar un exemplar. "Ho lamento molt, senyor -li va dir el bibliotecari-, però aquesta institució no admet publicacions periòdiques".