• 19 may. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • JORDI BARBETA

Procés o retrocés 

Josep Maria Terricabras va formular dijous passat el primer atac personal a Artur Mas des que Esquerra Republicana va signar el pacte de legislatura amb Convergència i Unió. Terricabras es va referir a una suposada “debilitat” del president de la Generalitat com a líder del procés sobiranista. Sorprenentment, Oriol Junqueras va avalar ahir l’ofensiva. L’episodi posa de manifest la gran paradoxa d’aquestes eleccions a Catalunya. El somni legítim dels republicans de guanyar per primera vegada des del temps de la República unes eleccions a Catalunya, superant CiU, coincideix amb la prioritat del Govern espanyol: que un nou retrocés electoral de CiU debiliti políticament Artur Mas, considerat pels seus adversaris anti-sobiranistes com la clau de volta del procés.

De moment, només alguns sondejos són favorables a aquesta previsió. Tot i això, els especialistes en demoscòpia reconeixen que amb una participació que amb prou feines arribarà al 40% i un marge d’error a les enquestes superior al 4%, no hi ha manera de fer un pronòstic amb garanties. Així que per als vaticinis només serveix el nas.

A mitja campanya, un moderat optimisme es percep al quarter general de CiU per la resposta que rep al territori. Encara sembla el partit més mobilitzat o, més ben dit, menys desmobilitzat. Amb tot, una gesta en aquesta campanya europea és atrapar 400 assistents a un míting celebrat un dia entre setmana en una capital de comarca. Els estrategs de CiU ho fien tot a la participació. Estan convençuts que podran mantenir el primer lloc al rànquing si aconsegueixen arrossegar una part considerable de les seves bases electorals a les urnes. Amb aquesta idea, el pla de campanya de CiU consisteix a multiplicar actes de petit format a tots els racons del país amb la participació de membres del Govern, alts càrrecs del partit i, sens dubte, la presència del president de la Generalitat. El missatge és obvi: els vots de CiU donaran la mesura de la fortalesa política d’Artur Mas per continuar liderant el procés sobiranista i poder defensar-lo amb autoritat moral especialment davant els interlocutors europeus.

Efectivament, el procés sobiranista gravita sobre la campanya catalana. I qui més ha insistit fins ara en l’assumpte ha estat precisament el PP, interessadíssim a deixar constància inequívoca de la seva posició contrària al dret a decidir dels catalans, com sol presumir cada dia el seu candidat Santi Fisas tant com dels seus 32 cognoms indígenes. Això es deu al fet que la campanya específica del PP català només aspira a reduir la fuga de vots que inexorablement patirà cap a Ciutadans. Hi podrà contribuir l’ hegemonització mediàtica de la campanya per part dels partits majoritaris d’àmbit espanyol i el fet que ha transcendit que Javier Nart, el cap de llista del partit d’Albert Rivera, tenia un compte a Suïssa.

Els estrategs del partit que governa Espanya es mostren raonablement tranquils perquè el resultat a Catalunya els assegura la victòria. Tenen clar que el PP català perdrà vots, però també que el PSC encara en perdrà més. El càlcul conclou que encara que els socialistes catalans quedin per davant, l’avantatge que obtindran sobre el PP serà molt insuficient per compensar la que aconseguirà a la resta d’Espanya el PP respecte del PSOE.

Javi López, el candidat que encarna l’esforç renovador i generacional del socialisme català, evita tot el que pot el debat sobiranista. Tot i això, el seu discurs fresc i de to rebel sembla poc assistit per la sensació dominant que PP i PSOE, igual que Juncker i Schulz, comparteixen la defensa de l’statu quo.

La idea de canvi en tots els sentits l’explota amb èxit mediàtic el candidat revelació, Ernest Urtasun, d’ICV-EUiA. És sens dubte el de més sex-appeal i ha estat ben avalat a més per la candidata dels Verds a la presidència de la Comissió, Ska Keller, disposada a defensar l’admissió a la UE d’una Catalunya independent.