• 19 may. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Ángel Castiñeira i Josep M. Lozano Á. CASTIÑEIRA i J.M. LOZANO, professors d’Esade-URL

Jo hi era

Sí, jo hi era –direm–, però la qüestió és on, amb quin propòsit, amb quines prioritats, sensibles a què

Ens hem acostumat a pensar que la memòria i la memòria col·lectiva són sempre restes del naufragi del passat, d’un passat més o menys remot que perviu entre les boires dels nostres records. Segons l’edat del lector, li podríem traslladar preguntes relacionades amb el Maig del 68, la resistència antifranquista, el 20-N i la transició democràtica, la manifestació de l’Onze de Setembre del 1977, l’intent de cop d’Estat del 23-F, etcètera.

Segur que la majoria presentaria un relat farcit d’anècdotes i vivències. Aquesta narració, pressuposa una certa interpretació, selecció, adaptació i manipulació dels fets viscuts que recreem des del present cada vegada que els revivim. La transmissió d’aquestes històries que es van trenant unes amb les altres contribueix a la construcció de la memòria col·lectiva, el relat que dóna continuïtat als records compartits, que crea vincles sentimentals d’identificació, lleialtat i inclusió, i que delimita les línies de diferenciació cultural d’un col·lectiu davant d’altres. Quan, en el futur, s’evoquin episodis com la cadena de la Via Catalana del 2013 i algú digui “jo també hi era”, aquest mecanisme es tornarà a activar. Amb la transmissió d’històries marcades afectivament construïm el pont que permet transitar de la memòria viscuda per nosaltres a la col·lectiva, mantinguda i transmesa entre generacions.

Aquestes consideracions ens serveixen almenys per plantejar dues reflexions. La primera, per ser conscients de com ara estem construint el nou relat del present i del paper real que les persones i sobretot els col·lectius i les institucions estem exercint. Sí, jo hi era –direm–, però la qüestió és on, amb quin propòsit, amb quines motivacions, amb quines prioritats, preservant quins interessos, indiferents a què, sensibles a què. Quan se’ns formuli la pregunta: vosaltres què vau fer en aquell temps?, l’activació de la memòria personal pot intentar ser fidel als fets o adaptar el guió del nostre compromís al resultat final dels esdeveniments (tots eren al carrer al Maig del 68, tothom va lluitar contra el franquisme, tothom va ser progressista i un demòcrata convençut, etcètera). Per això importa que avui que som protagonistes del nostre temps, no ens fem trampes al solitari. Apuntin en un paper la dimensió, el grau i la intensitat del seu compromís amb la realitat present i la seva decantació (a favor de què o de qui). Guardin el paper en un sobre segellat i facin la promesa de mirar-lo d’aquí a deu anys abans de parlar del que han fet avui. I aquesta recomanació val també per a les cúpules directives i institucionals.

La segona reflexió no es fixa en com construïm el relat de la memòria sinó en qui el construeix. Fins fa molt poc, la banda sonora del nostre relat col·lectiu ha vingut determinada pels mitjans de comunicació de masses i per intel·lectuals i elits capaces d’imposar un discurs canònic dels fets. Anys daurats del periodisme i dels maîtres à penser.

Però aquesta hegemonia està declinant. La nova narració col·lectiva es dissemina i horitzontalitza amb les noves xarxes socials que construeixen un nou procés discursiu narrador del present. Podem continuar creient que la partida es decideix en les direccions dels diaris o en les orientacions ideològiques de les cadenes audiovisuals, en la proliferació de dinars i sopars de les elits, en l’ús més o menys freqüent del pont aeri, o en els nous desembarcaments a Catalunya (sigui amb ministres o fundacions). Aquests altaveus analògics encara pretenen modelar la realitat social com si no existís el nou món digital. Milers de persones interconnectades van filant un relat transversal o paral·lel a l’oficial, que es trasllada després al carrer, i s’insereix en les institucions i fins i tot en la manera d’entendre el lideratge polític. Ara els líders ja no van necessàriament davant, sinó que acompanyen, modulen i comparteixen la seva influència. Entre altres raons perquè el joc del poder ja no es correspon amb l’exercici de les influències. Evidentment, tenen veu (pública, llegítima, representativa) davant del poble però ja no són la veu del poble, no són els únics ni principals constructors del discurs. La nova llar on ens expliquem històries, l’àgora on compartim vivències, records i claus interpretatives és ara cada vegada més també digital.

Som i ens descrivim gràcies al llenguatge: en el llenguatge i a través del llenguatge. La nostra memòria col·lectiva acaba per ser un ordit de representacions compartides amb què ens identifiquem. Els combats per definir i construir la realitat són també narratius per captar les identificacions, per tenir poder per produir el nosaltres compartit i per aconseguir convertir-se en la referència d’un determinat col·lectiu. La construcció del nosaltres i de què compartim nosaltres està canviant, però alguns encara no se n’han assabentat.