El Punt Avui

Els fets i els somnis

20/05/14 02:00 JOAQUIM COELLO I BRUFAU
El procés necessita
ser lent i arribar a
la negociació quan es visualitzi que només
a través d'aquesta
es podrà resoldre un conflicte que és real, important i estable

En qualsevol conflicte, formar part d'un dels bàndols obliga a la prudència en el judici. En el cas català això és ara especialment cert. Tant els que volen un nou encaix de Catalunya i Espanya com els que volen la independència saben que ni una alternativa ni l'altra són possibles si no es negocia entre el govern central i la Generalitat. La negociació en el cas d'independència és necessària no per l'euro; es pot sobreviure temporalment adoptant l'euro com a moneda però sense formar part dels organismes que el regulen. No ho és tampoc pel mercat comú; es pot continuar gaudint dels seus avantatges encara que no es formi part de la UE perquè si no es posen aranzels als productes que s'importen és improbable que la UE en posi als productes que s'exportin. Però el sector financer català, bancs i caixes, no pot sobreviure sense el suport d'un banc central on puguin obtenir liquiditat i solvència financera, i aquest és ara a Europa el BCE. Si Catalunya es declarés independent i no aconseguís un estatus d'integració parcial amb la UE, sortiria, encara que fos circumstancialment, de la UE i les seves entitats financeres deixarien de tenir accés al BCE, la seva continuïtat esdevindria inviable. Tindrien dues alternatives: traslladar la seu a un estat membre de la UE i, per tant, mantenir l'accés al BCE, o fer-ho amb limitacions molt considerables a través d'una de les seves delegacions en territori comunitari.

En aquesta negociació la força del govern català seria el repartiment del deute espanyol entre Espanya i Catalunya. Si Catalunya se separés d'Espanya i el deute espanyol quedés a Espanya, la inviabilitat financera per tornar-lo i finançar-lo seria una realitat poc discutible, que no interessa a Espanya però tampoc a la UE i, per tant, a Catalunya. La conclusió és evident: fins i tot la independència ha de ser pactada. Per raons que no necessiten explicació també es necessita la negociació per arribar a un acord per a un nou encaix de Catalunya i Espanya, però en aquest cas moltes de les dificultats expressades desapareixen. De fet, si s'aconseguís un nou finançament i el blindatge de competències clau, el resultat seria similar.

L'actiu més valuós per a Catalunya en aquest moment per fer possible aquesta negociació és el president de la Generalitat. Tot allò que signifiqui afeblir la seva força política és negatiu per a la posició catalana, qüestió certa més enllà de les coincidències ideològiques que qualsevol ciutadà tingui en relació amb el partit polític, CiU, que el sustenta. A les properes eleccions europees el fet que CiU i ERC no hagin fet una coalició electoral planteja un problema: la victòria d'ERC suposarà un afebliment de CiU i, per tant, del president Mas, i això paradoxalment debilitarà la tesi que amb més vehemència i contundència defensa ERC. És el que en termes anglosaxons se'n diu disparar-se al peu.

No sembla possible fer una consulta perquè la ciutadania decideixi el futur de l'estructura política catalana. Suposaria l'acceptació per part del govern central de la sobirania del poble de Catalunya i permetria conèixer directament el suport social a obtenir una estructura d'estat i a la independència. Va contra els
interessos del govern central i, per tant, no ho autoritzarà. Si l'alternativa fossin les eleccions plebiscitàries aquestes, per ser creïbles, haurien de ser convocades per un govern de coalició entre tots els partits polítics que defensen la consulta. Es tornarà a plantejar el dilema que ha estat present a les eleccions europees: la contraposició dels interessos de partit i de país. El que ha passat una vegada pot tornar a passar.

S'ha criticat el President Rajoy per immobilista, però és la seva posició que la ciutadania espanyola avala. En intenció de vot i malgrat les “retallades” el PP va davant del PSOE. L'estratègia és clara, esperar que les disputes internes dels partits catalans portin al cansament i a la pèrdua de respecte d'aquests per part de la ciutadania i, per tant, a l'afebliment de l'entusiasme social, verdader motor de la reivindicació. Malgrat tot, el procés necessita ser lent i arribar a la negociació quan es visualitzi que només a través d'aquesta es podrà resoldre un conflicte que és real, important i estable. De Gaulle deia que la política es basa en les realitats...

Darrera actualització ( Dimarts, 20 de maig del 2014 02:00 )