• La Vanguardia (Català)
  • Germà Bel

‘¿Dónde estará mi carro?’ 

Ja han aparegut els 16.000 milions del dèficit! Una cosa és jutjar l’equitat i una altra, ben diferent, negar la realitat

El carro de Manolo Escobar ha estat l’artefacte més buscat l’últim mig segle a Espanya. I, al segon lloc de la classificació d’objectes més buscats, probablement l’han seguit els 16.000 milions del dèficit fiscal de Catalunya (flux monetari neutralitzat; precisió per entesos). Que si la neutralització és una operació fictícia, que si aquests milions no estan enlloc, que si els que parlen de 16.000 milions són uns xarlatans... tants arguments com han emès des de respectats ex-responsables de la Hisenda estatal fins a analistes propensos, quan es discuteix si l’operació és 0x4 o 0+4, a donar la solució de dos, per allò de quedar al mig.

Qui ens havia de dir que, com en altres ocasions, la resolució de l’enigma ens la donarien des d’Extremadura! Ja va passar amb la proposta de Granada que va aprovar el PSOE el 2013, i ha tornat a passar arran de la proposta de Ramón Jáuregui a Barcelona fa uns dies. El Partit Popular extremeny, una altra vegada tergiversant el que s’havia proposat (com si Jáuregui hagués proposat per a Catalunya una quota a la foral), ha denunciat que Extremadura perdria 400 milions d’euros de finançament, i hauria de tornar competències en matèria de Sanitat i Educació. I encara més, afirma el PP extremeny, “el fet que Catalunya quedés fora de l’actual sistema de finançament autonòmic en disposar d’una quota suposaria que la resta de comunitats del règim comú perdria fins a 16.000 milions d’euros l’any” (sic: vegeu aquest últim paràgraf a http://www.ppextremadura.com/index.php?opc=noticia&id=2623&buscar_sesion=no).

Ja han aparegut els 16.000 milions en qüestió! I és que una cosa és judicar l’equitat dels números de les transferències fiscals de Catalunya cap a Espanya, judici de naturalesa inevitablement subjectiva, i una altra molt diferent és negar la realitat, que és tan tossuda...! El que s’ha gastat i no s’ha pagat, es deu. I el que es deu caldrà pagarho (bé, això pensem alguns, per ser exactes). I si es gasta en un lloc (A) i es deu en un altre (B), això vol dir que o bé a B hi devia haver hagut aquests recursos o no deuria aquests diners. És un principi de mera equivalència, que es tradueix en la pràctica en el fet que o bé B té més per gastar avui, o bé ho tindrà demà en estalviar-se el pagament d’interessos i amortització del principal. Des d’una altra perspectiva, és això el que ens han explicat tan amablement des d’Extremadura. Corol·lari: el negacionisme no porta enlloc; només perjudica les credibilitats.

En les monarquies absolutes s’acostumava a pensar que les vides i les hisendes eren del rei. I per això els deutes eren també del rei. Però en els temps moderns es reconeix el dret a la propietat, i els deutes fiscals són dels contribuents. O, dit d’una altra manera: que vagin a Extremadura i li expliquin al Partit Popular que si Catalunya té quota ‘a la foral’ no passa res; que el Govern central s’endeutarà cada any en 16.000 milions més, i que tot seguirà igual.

Per cert, al final Manolo Escobar va acabar trobant el seu carro, però “sense els arreus”.