Viatjar, avui, per Espanya

Viatjar més no és la solució al desacord, és part del problema: com més lluny, millor

La Vanguardia en català | 21/05/2014 - 00:00h


Joaquín Luna


L'escena es repeteix cada vegada que vaig a l'estranger amb altres periodistes. Abans o després de veure que sóc un català entre espanyols i un espanyol entre catalans, que m'identifico amb l'ànima del meu diari, un diari gran i assenyat que va ser aliadòfil durant la II Guerra Mundial, que el meu pare va néixer a Gràcia però els meus quatre avis a la província de Terol, i que m'agraden els toros -això puntua molt: vet aquí un català com Déu mana-, acaba sortint sempre la pregunta:

-Té solució, això de Catalunya?

Jo dic, i així ho crec, que hi ha marge per a l'entesa. Després escolto les seves receptes. L'última vegada, fa uns dies a París, una companya sentenciava:

-Si la gent viatgés més...

Encara més? Els catalans -com els finlandesos o els indis d'Uttar Pradesh- ara viatgen més que mai. Se'n fan uns farts, de viatjar. Quina afició! El problema és que hem alterat la molt jeràrquica manera de viatjar del segle XX. Llavors, fins i tot sortir i veure món estava subjecte a un escalafó digne de Mariano José de Larra. Un viatge exòtic, per exemple, era recórrer l'Alcarria a la manera de Cela -quin gran llibre de viatges que ja no deu llegir ningú!- o imaginar-se a la comarca de Las Hurdes. Es començava, a poc a poc, amb viatges molt lents, molt accidentats -encara recordo les combinacions per arribar amb els meus avis a Alcaine, província de Terol, des de Barcelona- que donaven la mesura i el pols del país on la providència t'havia dipositat en néixer. Arribar a les torres de la catedral de Santiago de Compostel·la amb cotxe des de Barcelona era tan gratificant com avui volar a Pequín i plantar-te davant el temple del Cel cap al tard. I quan ja havies fet mèrits, anaves a París amb tren i et semblava el súmmum del cosmopolitisme!

Aquell ordre s'ha invertit, per a desgràcia de la companya que recepta "viatjar més" com a solució al desacord. Viatjar per Espanya força menys sexi i no necessàriament més barat que recórrer el Vietnam o el Perú. Entre conèixer Istanbul o Toledo, la gent, catalans o no, prefereix el Bòsfor, i el muetzí a les velles campanes i les tres cultures. Viatjant per Espanya es desenvolupava una tirada per aquell país singular, acomplexat i brillant, amb una diversitat humana, culinària i paisatgística que t'acaba semblant entranyable.

És precisament perquè es viatja molt i gairebé sempre com més lluny millor que molts catalans redueixen la seva percepció d'Espanya a un Madrid sinistre que va amb pantalons vermells i cinturó amb la bandereta espanyola. Uniformitzen Espanya, país mosaic. Nosaltres, els que arribàvem a París molt viatjats per Espanya, li teníem afecte, a la vella Ibèria. Per això, després d'haver conegut Indoxina, el Magrib o Sydney, encara creiem que la terra més hospitalària del món és Navarra, per exemple.