Quina ferum!

Quan la víctima és del costat dels 'dolents' ja no és apologia de l'assassinat sinó periodisme?

La Vanguardia en català | 22/05/2014 - 00:00h


Pilar Rahola |

S'acumulen els interrogants com si fossin cadàvers abandonats en sales d'universitat, i fan la mateixa ferum. I no tant perquè no en sapiguem les respostes, sinó perquè resulta una pregona vergonya el deure de fer les preguntes. Les disparo, a boca de canó. La primera és la darrera en l'escalafó de l'actualitat: quan i on és delicte alegrar-se de la mort d'una persona? És a dir, només és delicte si ho expressa en un tuit irresponsable algun jove que és un cap de trons?; no ho és si l'expressió d'amor es perpetra en un diari important, en una columna d'opinió i signada per un senyor amb corbata?

Un exemple. Mentre Interior es dedica a perseguir tuitaires adolescents, El Mundo ha publicat un article d'un tal Roman Piña Valls dedicat a Jaume Sastre i als camises verds que estan fent vaga de fam a favor del català a les escoles balears. N'extrec un paràgraf: "Si avui mateix es moren de gana, d'un llamp, o fins i tot assassinats, aquest santó de la xenofòbia i tots els samarretes verds del món, podria arribar a alegrar-me'n. No mataria per desempallegar-me del verd perquè és delicte. I lamentaria la mort de molts. Però sens dubte celebraria la mort d'altres".

I ara què fem? Si en lloc de Sastre i les seves camises, hagués posat la paraula Isabel Carrasco, quantes rodes de premsa del ministre ens hauria tocat endrapar-nos? I no cal dir, atesa la celeritat amb què envia els seus homes, que el tal Roman ja hauria rebut la visita policial.

Però la pregunta consegüent empetiteix l'anterior: quan la víctima és de la banda dels dolents ja no és apologia de l'assassinat sinó periodisme? Ai, quina pudor fa tot plegat!

I continuem. Perquè més enllà del debat censor i les seves antipàtiques ramificacions, incloent-hi, com apuntava ahir, les paraules gruixudes de les lideresses del PP i altres amics divins, hi ha la pregunta de fons, la que acumula la fetor de la resta. Com és possible que sigui necessari fer-se aquestes preguntes? Sincerament, no m'imagino aquestes qüestions ni les seves feridores respostes en un país democràticament sa, per això el problema de fons és precisament la salut democràtica d'Espanya. És imaginable al segle XXI que uns ciutadans hagin de fer una vaga de fam per evitar que el seu propi Estat aniquili una llengua que fa segles que es parla? És també imaginable que diaris importants arribin a publicar articles amb desitjos de mort cap a uns activistes? És normal que els grans líders banalitzin el nazisme? És normal l'expressió sistemàtica i pública de l'odi al poble català? Res no ho és, com tampoc que un ministre necessiti la denúncia d'una comunitat jueva per assabentar-se que la xarxa és plena d'antisemitisme. Tot el que passa no té a veure amb el joc d'equilibris de la democràcia. Té a veure amb un Estat que no es va forjar en la bondat del pacte, sinó en la maldat de la conquesta. I ja se sap com es governa a sobre del cavall.