Un crit contra el totalitarisme

Setanta anys després de l'Holocaust, supervivents i deportats s'han continuat reunint a l'hotel Lutetia | A Espanya la política fa anar les paraules amb una banalitat que espanta; d'aquí vénen els tuits de la vergonya

La Vanguardia en català | 23/05/2014 - 00:00h


José Antich


Ha passat molt de temps, o no tant, des del 13 de gener del 1976. Feia menys de dos mesos que havia mort el dictador, i els incipients partits catalans sorgits de l'oposició democràtica intentaven posar en marxa organismes unitaris per consensuar fonamentalment tres coses: el restabliment de la Generalitat, la restauració de l'Estatut del 32 (el de Núria) i la celebració d'eleccions al Parlament. Es tractava d'un projecte polític de ruptura, no de reforma. L'objectiu era disposar d'instruments després de quaranta anys de foscor. Tots eren molt ingenus. No era pas estrany, entre els polítics catalans d'aquell segle, com el temps demostraria. Aquell 13 de gener havien anat a París representants d'onze partits. Es desconeixia la força real de cada formació, però allà hi havia competint pel lideratge, encara sense cops de colze, Roca, Reventós, Gutiérrez Díaz, Pallach, Barrera i Cañellas, entre d'altres. La vaga dels transports públics francesos es feia notar als carrers de París i afegia al viatge una altra dificultat -una més-. Es tractava de la presentació pública del Consell de Forces Polítiques de Catalunya. Lloc, l'hotel Lutetia.

S'ha escrit poc, sobre aquella reunió que obriria, juntament amb una altra de prèvia el 23 de desembre, un tímid camí unitari en l'arrencada de la política catalana. I difícilment es podran saber gaire coses més d'aquella trobada, que es barreja en la memòria amb una infinitat de cites semblants. El projecte unitari català no resistiria el pas dels mesos i, a mesura que s'acostaven els comicis del juny del 1977, tots els partits, amb més o menys convenciment, van prioritzar els seus interessos. El Consell va acabar en via morta. Un altre tren perdut. Han passat gairebé quatre dècades i avui Catalunya bull amb una nova iniciativa que ha aconseguit unir un ventall ampli i multicolor al voltant d'una consulta. Una proposta que ha desconcertat la política espanyola i que situa Artur Mas com la pedra clau d'un complex equilibri. Fràgil. Les eleccions de demà passat seran un bon stress test, com els agrada anomenar, a Europa,les proves de resistència.

Però, tornem al Lutetia. Des que es va construir, el 1910, aquest primer gran edifici art déco de París no s'ha limitat a contemplar des de la Rive Gauche com passava la història, sinó que s'ha convertit en protagonista. Entre aquestes parets James Joyce va acabar el seu Ulisses després que Sylvia Beach, propietària de la mítica llibreria Shakespeare and Company, llavors a la rue de l'Odéon, fascinada per l'obra, decidís publicar-la. Segurament Joyce no va arribar a coincidir als passadissos de l'hotel amb una joveníssima Josephine Baker, arribada de Missouri, que aviat ompliria d'exotisme el Folies Bergère amb el seu atrevit espectacle. L'acollida que li va dispensar París va ser de tal magnitud que l'artista, i activa militant en la lluita contra la segregació racial, acabaria adoptant la nacionalitat francesa. Uns anys abans de l'arribada de Baker van ser Picasso i la ballarina eslava Olga Koklova els que van passejar la seva relació per les estances del Lutetia, on es van instal·lar poc abans de casar-se.

La llista seria interminable. Més de 100 anys donen per a molt, milers de reunions, milers de personatges, milers d'històries. Però res no ha marcat tant el Lutetia com els fets que hi van passar després de l'esclat de la Segona Guerra Mundial. Durant l'ocupació de París es va convertir en la seu de l'Abwehr, el servei d'intel·ligència de l'Estat Major alemany. En acabar el conflicte, De Gaulle va requisar l'hotel, que s'utilitzaria com a centre d'acolliment de presoners que van sobreviure als camps de concentració. Una placa a la façana recorda aquell episodi. El text evoca el contrast entre l'alegria dels qui van retrobar la llibertat i els seus éssers estimats, d'una banda, i l'angoixa i la pena d'aquells que van esperar inútilment, de l'altra. Aquells dies els luxosos salons de l'hotel oferien acollida durant 48 hores als refugiats. Rostres famèlics i ulls enfonsats que rebia una societat perplexa i desencaixada per la seva pròpia responsabilitat davant els fets.

Els plecs de la història acostumen a amagar trossos de consciències malparades que molts voldrien esborrar. Però no s'ha d'oblidar. Setanta anys després de l'Holocaust, supervivents, deportats i resistents s'han continuat reunint mensualment en un dels salons del Lutetia. L'establiment els servia un menú especial de 23 euros quan va tancar portes, a l'abril. La imatge d'aquesta cita apareixia als mitjans de comunicació francesos molt de tant en tant i recollia la fotografia d'uns comensals cada vegada més vells. Un crit contra el desmemoriament.

Tot i això, avui mateix fa esgarrifar sentir les veus d'alerta que es repeteixen en aquesta Europa a punt de constituir el seu nou Parlament. Què està fallant? Com és possible que el fantasma del racisme, l'antisemitisme i la xenofòbia torni a galopar tranquil·lament? No se n'ha après res, d'aquella barbàrie? Quina Europa hem construït, només preocupada per l'economia? És l'Europa dels estats, però, i la dels ciutadans? On és l'Europa dels ideals? A Espanya, el llenguatge polític ha fet servir sense vergonya i sense després demanar perdó paraules com totalitarisme, nazisme i Hitler amb una banalitat que espanta. D'aquella pols vénen ara aquests tuits de la vergonya. Antisemitisme i apologia del nazisme. El terrible hashtag insultant els jueus després de la derrota del Reial Madrid contra el Maccabi de Tel Aviv a la final de la Copa d'Europa de bàsquet. Fins a 17.000 tuits amb amenaces enviats en menys de 24 hores, han denunciat les associacions jueves en un jutjat de Barcelona. L'horror també es mou àgil com una serp per la xarxes.

Després de protagonitzar tants episodis, el Lutetia ha tancat. Temporalment. L'any 2010 va passar a mans del grup hoteler israelià Alrov, que va pagar 150 milions per l'edifici del Boulevard Raspail, i que ara n'hi afegirà 100 més per a una reforma completa, que l'obligarà a tancar tres anys. El Lutetia vol garantir-se la cinquena estrella i, molt més difícil, la preuada catalogació de palau que a París només tenen cinc establiments: Meurice, George V, plaça Athénée, Bristol i Park Hyatt-Vendôme. Es dóna per fet que el Crillon, que tornarà a obrir els propers mesos, serà el sisè.

Aquest dilluns el vell Lutetia va començar a girar full. Va posar a la venda durant sis dies tots els seus béns, uns 3.000 objectes, bàsicament peces de mobiliari, un centenar d'obres d'art i un fons de celler d'unes 8.000 ampolles. Els dies previs, per a interessats en la subhasta i curiosos, s'havia organitzat una visita sentimental que començava a l'habitació 706 i la suite Eiffel, recorria estances emblemàtiques de les plantes sis i cinc, i acabava als salons de la planta baixa. Un recorregut pels moments de glòria de l'hotel i un darrer cop d'ull als seus fantasmes, des dels terribles malsons de centenars de refugiats jueus que es van escapar dels camps -alguns dormien a terra, incapaços d'agafar el son sobre un matalàs-, fins als frustrats deliris de l'almirall Wilhelm Franz Canaris, responsable de l'Abwehr, que en instal·lar-se al Lutetia va pronosticar a l'atemorit responsable de l'hotel: "Aquí ens hi allotjarem els pròxims 20 anys". El Lutetia es transformarà d'aspecte, però no oblidarà una història, la seva, que ja s'ha convertit en tota una llegenda. Europa tampoc no pot oblidar. Aquest és un luxe que no es pot permetre.