1. La Vanguardia / POLITICA

No empenyeu que caurem

ANÀLISI

JORDI BARBETA

La frase probablement més significativa que es va sentir ahir al míting final de Convergència i Unió la va pronunciar Mireia Canals. Potser perquè va al cinquè lloc de la llista, es va permetre parlar amb claredat meridiana: “Hem d’evitar fer el ridícul davant la comunitat internacional”. Efectivament, si amb l’expectativa creada pel procés sobiranista la gent no respon a les urnes com al carrer, la sensació de ridícul serà inevitable.

Observeu que el partit que més ha utilitzat el procés sobiranista català durant la campanya ha estat el PP, més fins i tot que els partits sobiranistes, i el que menys, el PSOE. Queda clar, doncs, els qui hi guanyen i els qui hi perden, amb aquest tema.

La tesi del PP es basa en la idea que només el partit que governa Espanya podrà frenar el desafiament sobiranista català. Esclar que ho diuen per dissuadir els que tinguin la temptació de votar altres opcions també nacionalistes espanyoles, com Vox, UPyD o Ciutadans, però és obvi que la fortalesa política d’un govern és determinant per afrontar qualsevol desafiament important, i el procés sobiranista català és el més transcendental que ha tingut el govern d’Espanya com a mínim des de la transició.

Aquest argument també és vàlid, però en el sentit oposat pel vèrtex, i és el que ha fet servir Convergència i Unió per concloure la seva campanya, d’acord amb la tesi següent: tot i que es tracta d’un moviment polític plural i transversal, el procés sobiranista necessita un lideratge fort i un govern sòlid. L’equació que presenta Artur Mas és aproximadament aquesta: si el partit que governa Espanya, principal adversari del procés sobiranista, surt reforçat diumenge i el partit que governa Catalunya surt afeblit, el sobiranisme català haurà fet el negoci d’en Robert amb les cabres.

La tesi esdevé irrefutable, però denota també una certa angoixa vital del sobiranisme. Als nacionalistes escocesos ningú no els va prendre seriosament fins que Alex Salmond, governant en minoria, va desenvolupar una gestió que li va proporcionar al cap de pocs anys un govern amb majoria absoluta i la fortalesa política necessària per presentar a Londres la iniciativa del referèndum d’independència. Els britànics, tan demòcrates ells, però sobretot tan segurs de si mateixos, no ho van poder ignorar. És a dir, a Escòcia primer va ser el govern i després el procés, mentre que a Catalunya el procés és previ al Govern. Per això Mas va dir ahir que “és el moment de la responsabilitat i de reforçar les institucions catalanes”.

A Artur Mas la gent sobiranista el sol aclamar amb crits d’ànim. El líder de CiU es disposa a pujar a l’Everest en plena crisi, sense oxigen financer i amb una sabata i una espardenya, i els mateixos que li criden “No t’arronsis!” es plantegen ara si convindria obligar el president a atacar el cim descalç. Deu ser per l’instint èpic d’un país que ha perdut totes les guerres?

Per primera vegada en un míting electoral, Artur Mas va parlar ahir com a president i en primera persona apel·lant a la responsabilitat: “No us necessito estirant per davant o empenyent per darrere, us necessito al meu costat. O tot serà més difícil”. I tant. Pujant l’Everest, si t’empenyen caus.

ARTUR MAS, EN PRIMERA PERSONA

“És l’hora de la responsabilitat. No us necessito estirant per davant o empenyent per darrere, necessito que estigueu al meu costat, si no serà molt més difícil que ens en sortim”

Una pancarta expressava el desig de votar al míting de CiU