I ara els vots

Per al procés sobiranista és molt important comprovar si ERC supera o no CiU

La Vanguardia en català | 25/05/2014 - 00:00h


José Antonio Zarzalejos

Fins al moment, el procés independentista a Catalunya ha estat confús i la seva mètrica ha consistit en un insegur càlcul controvertit de l'envergadura multitudinària de les últimes dues Diades. Les eleccions del 25-N del 2012 no van ser plebiscitàries, sinó l'arrencada del trajecte que es pretén culminar el proper 9 de novembre d'aquest any. És veritat que van llançar una majoria clara favorable al dret a decidir, però també ho és que, tret de la celebració de la consulta, CiU, ERC, ICV i CUP divergeixen en aspectes de fons i de forma. De tal manera que és avui, amb els comicis europeus, quan el secessionisme català inicia un calendari electoral que li permetrà objectivar el suport de què disposa i, simultàniament, enviar als poders de l'Estat un missatge aclaridor. O no.

Per conèixer la realitat catalana conforme a pautes indubtables caldrà valorar els paràmetres democràtics que emetin avui les urnes. És essencial la participació. En les europees del 2009, Catalunya ni es va immutar: la participació va ser del 37,54% del cens electoral, vuit punts menys que la mitjana espanyola. Tres províncies catalanes van ser de les cinc més abstencionistes: Girona va registrar una abstenció del 65,11%, Lleida del 64,63% i Barcelona del 62,5%. Per això -com explicava Josep Gisbert dilluns passat a La Vanguardia amb la capacitat de síntesi pròpia dels bons periodistes- Artur Mas ha reclamat "un consens ampli, una majoria social el més àmplia possible i un lideratge polític el més potent possible". Paraules que evoquen la "majoria indestructible" que el president també va demanar -i l'electorat català no li va donar- en els comicis del novembre del 2012.

Una baixa participació -la del 2009 ha estat qualificada per Josep-Maria Terricabras com "un escàndol poc comprensible"- feriria el procés sobiranista. Semblaria coherent amb l'energia social feta servir en l'impuls secessionista que es produís una participació semblant a la del 25-N del 2012, això és, que superés, almenys, el 60%. Perquè la qüestió catalana, tal com està plantejada, no hauria de mobilitzar només els independentistes sinó també els qui no ho són, així que una abstenció significativa implicaria que els ciutadans en el seu conjunt no porten a les urnes les seves opcions més transcendentals per a la seva convivència política, social, cultural i econòmica. Per ara hi ha una xifra molt indicativa: el vot per correu a Catalunya gairebé s'ha duplicat.

La participació caldrà creuar-la també amb les dades de la distribució de sufragis a cada partit emesos a Catalunya -serà interessant observar quanta gent fora del Principat dóna suport a les opcions catalanes-, perquè en aquest primer compàs de la simfonia electoral que ens portarà al 9 de novembre i a les generals, s'estarà ventilant el lideratge del nacionalisme secessionista. Guanyarà ERC o ho farà la coalició que encapçala CiU? La qüestió és essencial. No hi ha hagut candidatura conjunta -segons Terricabras en declaracions a El País del 17 de maig perquè l'aspecte ideològic "quedava desdibuixat"- per raons profundes i serioses, tàctiques i estratègiques. Artur Mas no podria permetre's dilluns encaixar, després de perdre dotze escons el novembre del 2012, un sorpasso que erigeixi en avantguarda majoritària del secessionisme als republicans. O sí, si el president creu que la construcció nacional-estatal de Catalunya passa per la immolació de CDC i d'Unió.

Revisar la fortalesa dels partits no nacionalistes (PSC, PP i Ciutadans) és igual d'important. Tant pel còmput global de sufragis que recullin com per conèixer si es mantenen les preeminències actuals. En altres paraules: si hi ha fuga dels populars al partit de Rivera; si el PSC es troba realment tan deprimit com sembla i si, al cap i a la fi, extrapolant els resultats sobre els 135 escons del Parlament, aquestes forces augmenten, es mantenen o disminueixen.

S'imposaran, per tant, anàlisis polièdriques dels comicis, amb un fet afegit que s'hauria de fer ressaltar: la campanya electoral ha estat pèssima en termes generals, però ni el PP ni el PSOE no han utilitzat la qüestió catalana per atiar els seus electorats ni mobilitzar els més indolents, malgrat que al final, l'agressió al vehicle al ministre Montoro deixi un sabor agre. En tot cas hi ha hagut, en general, responsabilitat, cosa que s'agraeix en un panorama sense massa estímuls, a excepció de la comprovació de com queda la disputa entre populars i socialistes i de com respira electoralment el cos electoral català. Parlem ja de vots, no de percepcions ni de manifestacions. La democràcia requereix l'aritmètica.