L'espiral autodestructiva

La Vanguardia en català | 30/05/2014 - 00:00h


Rafael Nadal

La singularitat i la contundència dels resultats de les eleccions europees de diumenge han tapat alguns corrents de fons que per obvis poden acabar sent passats per alt. En especial la inèrcia autodestructiva de molts dels perdedors -a Europa, a Espanya i a Catalunya-, que després de les votacions encara tenen més difícil rectificar i corregir els seus errors. Ara mateix no és insensat pensar que, lluny de suavitzar-se, les crisis que els resultats han obert en alguns partits i institucions aniran cada dia pitjor. Sobretot si en comptes de plantejar processos radicals de regeneració els líders opten per enrocar-se i esperar que bufin vents favorables.

El pronòstic és pessimista per a la mateixa idea d'Europa i per a l'accidentat procés de construcció comunitària. Els resultats de diumenge deixen un Parlament Europeu més difícil de governar, qüestionat des de dins per un nombrós grup de diputats partidaris de fer esclatar les institucions, i al mateix temps més captiu dels governs estatals i d'alguns grups de poder. Les institucions dels vint-i-vuit estats se senten amenaçades pels resultats interns -augment d'euròfobs, populistes, nacionalistes xenòfobs o simplement descontents-, i tendiran a carregar encara més les culpes dels seus mals a la Unió. En aquest sentit són significatives les primeres reaccions al Regne Unit i, sobretot, a França, criticant el pes excessiu de Brussel·les.

En temps de crisi, la debilitat, la fragmentació i la manca de lideratges passen factures extres; sobretot quan són necessàries les negociacions, que impliquen acords i transaccions no sempre ben interpretades. Al sopar del Consell Europeu de dimarts, els dirigents europeus pensaven més en els problemes que havien deixat a casa seva que en les urgències de la Unió. En aquesta legislatura Europa no tindrà qui la defensi.

Els països més forts del continent han de decidir d'una vegada si comparteixen un projecte comú i si volen seguir el full de ruta. O acceleren la unió política i culminen el projecte o no podran sostenir-lo ni en el pla econòmic i els esclatarà en mil bocins. L'estat de coses actual no és sostenible. Hi ha un grup de líders capaços de completar Europa amb generositat i visió de futur? Sembla més probable que la seva debilitat -més evident des de diumenge- els porti a no reaccionar. Res no seria pitjor que aquesta desconstrucció impulsada per la mirada curta dels interessos locals i conjunturals. Portaria directe a l'autodestrucció.

De manera similar, avui els grans partits del continent són en general més dèbils tant en el Govern com en l'oposició, amb poques excepcions com la del Partit Demòcrata italià. Tenen menys eines per governar o per fer propostes alternatives. Tenen menys marge de maniobra, a causa de la pressió dels partits alternatius. I, sobretot, se senten més insegurs a l'hora d'afrontar la regeneració: la debilitat els provoca por i la por els porta a tancar-se. No cal ser gaire agosarat per intuir que les coses els aniran cada cop pitjor.

A Espanya les reaccions postelectorals han arribat en clau de vella política i no fan presagiar grans rectificacions. Al PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba ha anunciat la retirada, però ha de demostrar que no se'n va només per blindar la successió al congrés i evitar la pèrdua de control de les primàries. Els primers cops de colze dels possibles candidats desacrediten encara més un partit que només parla de poltrones; mentrestant, els partits emergents potser cultiven la demagògia però donen esperança a la gent. Els alternatius donaran més sorpreses. El PP, d'altra banda, ha reivindicant sense cap autocrítica una victòria que ha arribat amb la pèrdua de dos milions i mig de vots. La seva crisi potser serà més lenta -el poder ajuda a aguantar-, però també ha entrat en el remolí que l'acabarà xuclant.

El secretari d'organització del PSC i alcalde de Cornellà, Antoni Balmón, va declarar dimarts a RAC1 que la prioritat del seu partit "és aguantar". No va parlar de donar esperança als ciutadans ofegats per la crisi, ni es va oferir com a refugi pels que se senten inquiets pel difícil i transcendent procés que viu Catalunya. Va limitar la seva ambició a aguantar! Aguantar què? L'estructura del partit? Algunes nòmines? Balmón és un home intel·ligent, bon alcalde, impulsor de polítiques socials de xoc contra la crisi i antic capdavanter de la sociovergència com a pont de diàleg entre dues Catalunyes amb poca tendència a col·laborar en favor de l'interès general. Només l'estat de xoc postelectoral pot explicar la seva reacció i demostra el que espera als partits noquejats per les eleccions europees.

Espanya s'havia salvat de la destrucció dels partits tradicionals. Ara, el risc -potser alguns en diran esperança- és molt real. Només una revolució interna els salvarà. Han de fer neteja a fons, obrir-se a la societat, recuperar valors ètics, morals i humanístics i donar respostes concretes als problemes urgents dels ciutadans. Però també necessiten canvis formals més radicals: un nou perfil de dirigents; ús de nous canals de participació; substitució de les polítiques de propaganda per les de comunicació i diàleg. Massa coses alhora per a la pitjor generació de líders que hem conegut. Si els partits no responen als grans corrents socials, no fan cap falta, es converteixen en agències de col·locació. Aquest és ara el retrat. Els grans partits no rectificaran: porten el virus de l'autodestrucció a la sang.