Can Vies com a excusa


Hem percebut la feblesa en què vivim i que la força som només nosaltres; per això es prega que res no es trenqui

La Vanguardia en català | 31/05/2014 - 00:00h


Jordi Graupera

A Can Vies tothom hi ha abocat les seves frustracions. Ho són les interpretacions que posen l'èmfasi en si perjudica o no la independència, tant com les que diuen que som davant d'un esclat revolucionari o una defensa de l'autogestió. També les que fugen d'estudi, parlant només de testosterona i atur, o de la persistència d'una crosta piròmana en els marges de l'anarquisme barceloní, o de culpar-ne només els Mossos.

La discussió de fons és psicològica, una defensa solipsista i angoixada de posicions prèvies. El pànic dels qui veuen en la violència al carrer la repetició del fracàs històric del país davant de l'Estat, i ens recorden que quan la dialèctica és entre ordre i desordre sempre perdem, és tan comprensible com la malfiança dels qui no tenen cap motiu per creure en els poders locals, sospitosos habituals. Pànic i malfiança són el zenit de la frustració compartida d'un país amb memòria i traumes.

Però les insuficiències són d'avui i no d'ahir. La posició dels qui diuen que perjudica el procés perquè s'aprofundeix en el caos, i esmenten la irrupció de la policia nacional i la sospita del CNI, és versemblant perquè la violència és utilíssima per a l'statu quo i és el mínim esperable d'un Estat com l'espanyol, nascut del despotisme modern. Tanmateix, la insuficiència real és en el procés.

L'ús constant de la paraula procés, que té la virtut d'expressar direcció i objectiu, funciona com un edulcorant, una projecció d'aquest objectiu en l'ara. Sembla que només manqui el pas del temps i emergeix el gustet de la victòria abans no arribi. Ens col·loca en una seqüència històrica: cada passa, per absurda que sigui, esdevé bruscament significativa. I cada mala decisió, estúpida o astuta, egoista o generosa, esdevé legítima. És una situació angoixant, que impedeix fer-se càrrec del present.

I en realitat no som en cap procés. Som en un moment i prou, que ha de poder ser jutjat per ell mateix. Què ens ofereix, més enllà de demanar-nos confiança? Hem percebut la feblesa fonamental en què vivim i hem vist que l'única força som nosaltres. I això és tan vivificant com fràgil. Per això es prega que res no es trenqui.

L'altra frustració vol veure en Can Vies una revolta. Es pretén que en les revolucions primer és l'esclat i després el contingut. O que l'esclat és el contingut: que aquesta violència té sentit, prioritat, discurs. És la primacia del foc, del moment en si mateix, que congela tota necessitat d'elaboració d'un fons polític complex i exitós, per ara inexistent, que expliqui i pal·liï el sofriment. Entre les carències pròpies i la necessitat d'alliberar-se de la contenció del procés es reinterpreta el caos com un nou ordre. I no ho és.

La tensió de frustracions és advertència: davant l'anestèsia del procés, els moments s'imposen, però a la buidor incendiària del moment, només un procés la conté. Ens en sortirem si quan arribi el-moment-del-final-del-procés encara tothom pot guanyar i perdre.