El gran avís dels nacionalismes

La Vanguardia en català | 31/05/2014 - 00:00h


Fernando Ónega

En el fons, el que han fet les urnes europees és descol·locar tothom: Europa, Espanya com a nació, tots els partits i tots els observadors. Esperàvem un tràmit i va sortir un terratrèmol. Algú les havia plantejat com un plebiscit i li va sortir un esbroncada fenomenal. Els indignats van sortir de l'armari electoral amb un desvergonyiment total. Una setmana després del gran impacte, crec que és interessant establir una graduació de les conseqüències. De menor a major dels efectes polítics tenim: un càstig al Govern espanyol, reversible si aquest Govern deixa de ser una registradora d'euros i comença a demostrar que té ànima; un avís al socialisme, que s'ha amarat tant d'Estat que li ha passat per alt el que tenia a sota; una desconcert general per la irrupció de Podem, els incòmodes convidats; una desviació a l'esquerra amb evident divisió de les seves forces representatives; una pèrdua de centralitat a tot el mapa polític, i un avanç espanyol i europeu del nacionalisme.

Després d'aquesta anàlisi diferent, per al Partit Popular queda l'evidència que amb la recuperació, encara que sigui certa, podria ser que no n'hi hagués prou per guanyar unes eleccions generals. Per al Partit Socialista, la reflexió de per què elecció rere elecció deixa de ser la referència útil de l'esquerra, que suposo que serà l'eix del debat successori del PSOE, un cop resolgui el seu problema de lideratge. I per a l'estabilitat de l'Estat i de la Unió Europea, un examen de consciència sobre per què l'eurofòbia s'ha manifestat amb una claredat tan rotunda a les urnes. I la hispanofòbia, que eleva Esquerra Republicana a la categoria de partit més votat al seu territori, dóna escons a EH Bildu i deixa el Partit Popular en una posició gairebé testimonial a Catalunya i al País Basc.

Per aquest cronista, a part de l'intrigant factor Podem, són les eleccions més importants. Totes les altres coses pertanyen al joc polític ordinari, amb les seves oscil·lacions ideològiques o cícliques. Els nacionalismes enfortits fan canviar del tot l'escenari. Al Regne Unit, Cameron ja propugna una Comissió amb menys poders, primer pas per frenar l'avanç de la idea europea. A França, la victòria de Le Pen descol·loca François Hollande, però ja emprèn mesures pròpies del Front Nacional. Als altres països, la crisi fa buscar solucions nacionals, nacionalistes, en detriment de l'Europa unida. I a Espanya, el que ja hem dit: els diversos nacionalismes demostren una magnífica salut davant la malaltia dels altres.

En això haurien de pensar ara els partits centrals: quins efectes té sobre això la crisi econòmica, que debilita la marca d'Espanya; quina mena de força fa pensar a tanta gent en solucions locals, quan es porten la política i l'economia globalitzades; quina mena de reflexió produeix Podem, que inclou en el seu programa el dret d'autodeterminació i, en definitiva, per què el nacionalisme continua sent l'única ideologia capaç de generar il·lusió i de mobilitzar els ciutadans. Potser en això hi ha les claus de les noves crisis europea i nacional.

Susana

Té totes les condicions, encant i suports per ser la nova cara del socialisme espanyol. Només hi veig dos problemes. 1) Si continua com a presidenta del Govern andalús, a veure com demana el vot a Catalunya o a Galícia; però, si no hi continua, a veure com ho explica als andalusos. I 2) Si és garantia d'èxit a Andalusia, retirar-la del seu Govern quan arribin les eleccions generals podria ser perdre Andalusia i perdre Espanya. Si jo fos socialista, m'ho pensaria dues vegades.

Les idees

Hi ha qui dóna per desapareguda Carme Chacón. Jo només dic: els qui no tenim dret a vot en un congrés, crec que sí que en tenim a una petició: que els aspirants expliquin el seu concepte d'Espanya, com entenen la socialdemocràcia del segle XXI, què proposen per al conjunt de la societat o com aturen la descomposició del PSOE. No estaria malament alguna idea damunt la taula. Estaria molt bé, fins i tot.

Rubalcaba

I quan s'acabi tot, el PSOE li haurà de fer un homenatge a Pérez Rubalcaba. Es podria haver retirat a les últimes eleccions generals i, quedant-se, va evitar una guerra civil interna. Es va empassar tot el merder de l'herència de Zapatero. Va sostenir un calendari de successió coherent contra l'ansietat dels qui semblava que tenien pressa per cremar-se. I en les pitjors circumstàncies d'ànim i de prestigi del partit va saber com a mínim mantenir-ne la unitat.