El Punt Avui

L'autodeterminació i Europa

31/05/14 02:00 JOSEP GIFREU
El repte d'Escòcia
i de Catalunya a la UE
és una qüestió de radicalitat democràtica

Una setmana després de les eleccions europees, i vista la composició d'un nou Parlament que apunta a una gran coalició EPP (Partit Popular Europeu) i S&D (Partit Socialista Europeu), la pregunta sobre quina mena de democràcia tenim a la Unió Europea es fa cada dia més punyent. Que la Unió Europea no és gaire més que un club d'estats i Brussel·les, una gran terminal de lobbies, sembla confirmar-se un cop més. La baixa participació del 43 per cent i l'ascens dels ciutadans i partits euroescèptics fan evident el dèficit democràtic de la UE i el fracàs d'un model sense cap horitzó federalista.

Europa no ha votat per a Europa. Molts dels observadors ho han destacat. El Parlament Europeu és una pura agregació de representants de cada estat membre, elegits en funció de conjuntures i correlacions a l'interior de cada nació, que a Estrasburg s'agrupen per famílies ideològiques. La democràcia europea és, en la millor de les interpretacions, una suma inconnexa de democràcies. El joc democràtic, l'esfera normativa mínima de deliberació, continua sent, més que mai, un afer privatiu de cada estat.

Consumat el tràmit de les europees, tornem a casa. I a casa, a Catalunya, les europees s'han aprofitat sota l'òptica nacional per fer avançar el procés de deliberació intern, però alhora per projectar un clar missatge a Europa. I el missatge s'ha captat. Dos exemples. L'agència France-Presse assegurava que els resultats a Catalunya significaven un “reforç” del procés sobiranista. L'influent diari britànic Financial Times afinava bé el diagnòstic: “En l'aspecte legal, els líders catalans encara han de trobar la manera de fer un referèndum d'independència. En l'aspecte electoral, però, aquesta regió ja sembla un país diferent.” Exacte: políticament ja som un país diferent d'Espanya. Només falta l'acord per al referèndum d'autodeterminació, com ja van negociar Cameron i Salmond per a Escòcia.

És davant la UE justament que Escòcia i Catalunya plantegen un tipus de repte genuïnament democràtic. Habituats a considerar que la gran majoria dels 28 estats de la UE, amb excepcions, o s'han format a partir de les diverses guerres o són resultat de la desintegració d'anteriors unitats imperials, alguns líders veuen fora de lloc les demandes d'Escòcia i Catalunya d'aspirar a ser nous estats d'Europa a través d'un referèndum d'autodeterminació. En el món occidental, el cas del Quebec marca el camí.

Clar que un referèndum es pot perdre. Però la qüestió que Escòcia i Catalunya plantegen a les altes instàncies de la UE és aquesta: si en el marc de la Unió la decisió d'una unitat política subestatal que promogui un procés estrictament democràtic de deliberació i de votació per formar un nou estat sobirà, serà reconeguda com a exercici de democràcia legítima d'acord amb els drets proclamats pels tractats de la Unió. I en cas d'una majoria favorable a la independència, si la UE no estaria “moralment”, és a dir, democràticament obligada, a tramitar la integració del nou estat com una extensió de la mateixa Unió (per analogia a com es va procedir a l'“extensió” de la UE amb la incorporació de l'antiga RDA).

El repte d'Escòcia i de Catalunya a la UE és una qüestió de radicalitat democràtica. Per al present i per al futur. Una resposta favorable de la UE en el sentit indicat obriria el camí de la normalització dins la UE d'altres realitats nacionals que aspiren també a la seva plenitud com a estats de la futura federació europea.

Darrera actualització ( Dissabte, 31 de maig del 2014 02:00 )