La por

La classe dirigent espanyola té por d'afrontar degudament l'anomenat problema català

La Vanguardia en català | 31/05/2014 - 00:00h


Juan-José López Burniol

Tres fets, dos d'ells recents, m'impulsen a escriure aquest article. Tres fets que mostren, al meu parer, la por que impedeix a la classe dirigent espanyola -inclosa, és clar, la classe política- afrontar degudament l'anomenat problema català, que no és exclusivament català, sinó que és el problema espanyol de l'estructura territorial de l'Estat o, dit més clarament, el problema del repartiment territorial del poder polític. Aquesta por es manifesta en una triple actitud negativa: por de reconèixer explícitament l'existència del problema, por de plantejar-lo en els seus justos termes i por de resoldre'l degudament.

Por de reconèixer-lo. Dilluns passat dia 20, es va produir una singular coincidència televisiva: el debat entre els cinc candidats a presidir la Comissió Europea i el debat entre Elena Valenciano i Miguel Arias Cañete, caps de cartell del PSOE i del PP. Es van celebrar l'un després de l'altre, amb pocs minuts de pausa. Finalitzada la discussió europea, va començar l'espanyola. El debat europeu no va eludir cap dels grans temes presents sobre la taula, entre ells Ucraïna, Escòcia i, naturalment, Catalunya. En el debat espanyol, pel contrari, no es va fer cap referència a Catalunya. Ho va impedir el pacte de ferro existent entre els dos grans partits fins avui hegemònics (per què no dir-ne partits turnants?), en virtut del qual s'exclou sempre del debat polític qualsevol tema que pugui desequilibrar de debò el sistema en el qual tots dos partits viuen, vegeten i grimpen. En suma, Catalunya va ser present en el debat europeu, mentre que a Espanya va regnar un espès silenci. Ja se sap: no es juga amb les coses de menjar.

Por de plantejar-lo. Vaig percebre aquest temor en escoltar fa pocs dies, amb motiu d'una trobada, les raons de diversos polítics madrilenys que, sense tenir avui responsabilitats directes de Govern, sí que formen part de la intendència ideològica del poder. Aquestes van ser les seves paraules: "No hi haurà xoc de trens"; "el Govern central no s'imposarà per la força"; "no vindrà la Guàrdia Civil"; "cap president de Govern espanyol pot ni podrà assumir mai un tracte singular per a Catalunya". Tot això es resumeix en una frase tremenda: "Aquest és un problema entre catalans, que hauran de resoldre els mateixos catalans per si sols". Una conclusió que té clares ressonàncies d'aquell vaticini segons el qual abans es fracturarà Catalunya que Espanya, i que no és, en el fons, més que una enorme maniobra d'elusió de les pròpies responsabilitats per diverses raons, que poden resumir-se en una de sola: absència de coratge polític.

Por de resoldre'l. Una por que es manifesta en l'absència de propostes positives per part del Govern d'Espanya, amb la finalitat de negociar sobre elles amb esperit de concòrdia i voluntat transaccional. Al seu lloc, ha optat per enrocar-se en una posició purament negativa fonamentada en una interpretació estricta i tancada de les normes jurídiques. En efecte, mentre que la proposta sobiranista es concreta en un triple objectiu positiu d'independència nacional, defensa d'un model social i regeneració política -tan il·lusori, improvisat i incert com es vulgui-, la resposta del Govern espanyol es condensa en una doble negació: és impossible una consulta només al poble de Catalunya perquè la sobirania està dipositada en tot el poble espanyol, i és inviable la independència de Catalunya ja que provocaria la seva automàtica exclusió de la Unió Europea. I, com bé sap qualsevol publicitari, tot missatge exclusivament negatiu que pretengui enfrontar-se a un projecte suggestiu de futur, per molt atrabiliari que sigui, està condemnat al fracàs.

Aquesta por de reconèixer l'existència del problema, de plantejar-lo i de resoldre'l enfonsa les seves arrels en una injustificada falta de confiança en la solidesa i força de la posició espanyola, sempre que aquesta s'expressi en un projecte integrador fruit d'un pacte de reforma constitucional sens dubte imprescindible i urgent. I no val com a justificació de l'actitud tancada del Govern d'Espanya la reiteradament al·legada absència d'una autèntica voluntat negociadora per part del Govern de Catalunya. Perquè, fins i tot admetent la justesa d'alguna de les raons adduïdes, la responsabilitat més gran pel bloqueig de la situació actual correspon a qui té una quota de poder més gran, que és sens dubte el Govern espanyol. A ell li correspondria, per tant, prendre la iniciativa i, sense abdicar de cap dels principis bàsics que vertebren un Estat federal -dibuixat de forma embrionària en el títol VIII de la Constitució-, fer les cessions precises per iniciar una negociació en la qual, amb unes recíproques cessions catalanes, s'assolís un pacte que ens allunyés de la confrontació, ens tornés la concòrdia i ens renovés l'esperança d'un futur compartit en pau i justícia. Cosa que exigeix superar la por, anomenar les coses pel seu nom, plantejar el problema en els seus justos termes i assumir els riscos inevitables en la seva resolució. Dissabte vinent parlaré d'aquest pacte.