El Punt Avui

La doctrina del NO

L'argumentari unionista ja no tan sols nega la legitimitat d'una consulta, sinó que també usa arguments propis d'una campanya per al 9-N

L'apel·lació patriòtica, la llei, la fractura social o la sortida de la UE, grans idees força

02/06/14 02:00 BARCELONA - ÒSCAR PALAU
El no del Congrés dels Diputats a un referèndum el 8 d'abril il·lustra la negativa de l'Estat al sobiranisme Foto: S. PÉREZ / REUTERS.

En aquest punt del procés és evident que el debat sobiranista ha arribat per quedar-se. S'ha instal·lat en el dia a dia sobretot dels mitjans i la classe política catalana i espanyola, però també és recurrent en cercles econòmics o judicials, i a més ha traspassat fronteres. En lloc de centrar-se, tanmateix, en el què i el com millorarà l'organització i la vida dels catalans una eventual independència o una permanència a l'Estat espanyol, el bàndol del no ha aconseguit fins ara que tot pivoti entorn de la seva negativa a tot.

Els que s'oposen ja no sols a una Catalunya independent, sinó al fet que se celebri una consulta per conèixer la seva voluntat, han desenvolupat un ampli argumentari per negar-li cap legitimitat com a subjecte polític; i a intentar rebatre això han hagut de dedicar els sobiranistes bona part del temps i energies. Ara bé, les idees força emprades pel no ja van més enllà i, amb el discurs de la por sempre de rerefons, hi són perfectament identificables arguments sobre el mateix procés i les seves conseqüències que són comparables als del no al referèndum d'Escòcia, i que per tant ja serveixen en la pràctica per a la campanya del no del 9-N.

Una anàlisi més o menys exhaustiva de les opinions que multitud d'actors, sobretot polítics, han vessat des del gener en actes públics i mitjans sobre el debat sobiranista permet tenir una millor perspectiva de l'argumentari negacionista, i la manera com des del sí s'ha intentat rebatre, amb èxit desigual. Vet aquí una dissecció de la doctrina, dividida en tres grans blocs: la legitimitat, el mateix procés i les conseqüències.

Legitimitat

Els arguments contra la legitimitat catalana per tirar endavant el procés es poden agrupar alhora en tres grups. D'un cantó, es diu que Catalunya no es pot separar perquè Espanya és indivisible. Es nega la nació catalana quan es diu que “Catalunya sempre ha estat Espanya” i que només hi ha una nació espanyola, s'apel·la a la pertinença i als llaços afectius i històrics, i es presenta l'independentisme com un concepte caduc. Tot un argumentari no nacionalista, vaja, que tan sols va trobar certa resposta –més enllà del tricentenari, no es recorre gaire a proclames en clau de passat– quan Mas va posar en evidència l'apel·lació de Rajoy a la “sang” dels catalans, i li va recordar que Catalunya no es mesura per l'ius sanguinis sinó per l'ius soli, ja que és català tothom qui en vol ser.

Completant aquest hi ha la raó estrictament legalista: Catalunya no pot organitzar cap consulta perquè la Constitució consagra la unitat d'Espanya, i no preveu cap dret a decidir. És clar que això ha trobat una forta contestació en la part sobiranista, arran de les cinc vies definides per l'Institut d'Estudis Autonòmics per poder celebrar una consulta legal, i fins i tot al dictamen del TC sobre la declaració de sobirania, que empara explícitament la possibilitat d'exercir el dret a decidir dins de la Constitució.

La negació del que anomenen victimisme català és i ha estat també recurrent en l'unionisme per deslegitimar-ne les aspiracions. Es poden emmarcar aquí els treballs encarregats pel govern espanyol a un grup d'experts afí per reelaborar les balances fiscals, que tindran les conclusions en breu, i que negaran l'espoli fiscal del 8% del PIB anual que apunten tots els càlculs fets fins ara –des del govern català, però també des de l'estatal el 2008– de mitjana en l'últim quart de segle. Això, per no esmentar l'informe de la Junta d'Extremadura, discutit fins i tot pels autors de les noves balances, que denuncia que Catalunya és el territori més ben finançat. Per tot plegat, encara que sigui repetitiu, el sobiranisme hi ha hagut d'anar fent esment.

Procés

L'argument estel·lar de l'unionisme quan parla de les dificultats d'encetar un procés així és la suposada fractura social que provoca, que ha estat utilitzat àmpliament, des de grups com ara el PSC –que hi va vincular la presumpta agressió de la “senyora de Terrassa” a Navarro– fins a veus de dins de Catalunya, com el PP català o C's, i també de fora. Algunes, per cert, no han dubtat a brandar fins i tot el fantasma d'un conflicte bèl·lic, com el mateix arquebisbe Rouco Varela. L'argument de la confrontació, en certa manera, s'ha relacionat amb la suposada “manca de llibertat” d'opinió que hi ha a Catalunya, on el canvi en la centralitat política ha deixat en minoria sectors fins ara majoritaris, que no ho han sabut pair encara. Fins i tot s'ha associat el nacionalisme (català) –un concepte amb connotacions negatives a Europa– amb l'adoctrinament i el totalitarisme –un dels arguments favorits d'UPD–, amb l'extinta violència al País Basc o fins i tot l'islamisme radical.

També des de tots els sectors de l'unionisme, des dels més ultres fins als teòricament més neutres, s'ha apel·lat també regularment, a mode d'amenaça, a les nombroses eines legals de què disposa l'Estat si Catalunya segueixentestada en el procés. Les peticions de la suspensió de l'autonomia, el processament dels líders polítics i civils catalans o fins i tot d'una intervenció militar han arribat des de grups ultres com ara Vox i UPD o de Jiménez Losantos, però també de C's o el PP català, des d'editorials d'El PaísLa Razón o l'ABC, i fins i tot des d'una associació de militars. Només el sindicat neofeixista Manos Limpias ha fet el pas i va presentar una querella contra Mas per un delicte de sedició, que tanmateix no es va acceptar a tràmit.

Una darrera idea força ha tingut en el ministre Margallo el principal impulsor. Després de dir al Congrés que Catalunya només podria ser independent amb una declaració unilateral com la de Kosova –probablement la variable que els fa més por, ja que és l'única que no pot controlar l'Estat–, s'ha dedicat a recordar que aniria del tot en contra del dret internacional, i ha insistit a equiparar els casos de Crimea i Catalunya com a exemples d'inconstitucionalitats inacceptables als ulls del món. Tot i que Mas l'ha arribat a brandar com una opció, sempre després d'unes eleccions plebiscitàries, de fet una declaració unilateral tampoc és compartida per sectors favorables al dret a decidir com ara UDC, IU i el PSC, que hi han expressat el seu rebuig frontal. Fins i tot ERC s'estima més no parlar-ne.

Conseqüències

La sortida irremeiable de la Unió Europea (i d'altres organismes internacionals) és l'argument estel·lar per alertar de les eventuals conseqüències d'una escissió. El fet que el president de la Comissió, José Manuel Durão Barroso, i altres dirigents europeus hagin insistit en el discurs que qualsevol part que s'independitzi d'un estat membre quedarà fora de la UE i haurà de tornar a demanar l'ingrés ha estat utilitzat per l'unionisme per predir tots els mals a una Catalunya independent. D'aquest argument central, així, deriven tot d'auguris de tancament de fronteres i aïllament mundial, imposició d'aranzels i caiguda del comerç, i deslocalització d'empreses, que durien a un empobriment brutal de Catalunya.

El cas escocès i el fet que s'estigués en vigília d'eleccions europees també ha ajudat que l'argument, i el debat, s'estenguessin arreu. Això sí, ha rebut puntual resposta, amb l'ajut fins i tot d'alguns candidats a presidir la Comissió, quan s'ha recordat que els tractats no en diuen res i que tot dependrà d'un pacte polític. A més, des del món empresarial s'ha certificat l'estabilitat i la bona salut de les exportacions i de la inversió estrangera a Catalunya en ple procés. En canvi, fins ara s'han contestat poc les prediccions que el país quedaria fora de l'euro i de la tutela del Banc Central Europeu.

Molts actors a la palestra

El ministre García- Margallo, la vicepresidenta Sáenz de Santamaría o la líder del PP català, Sánchez-Camacho, lideren amb Rajoy el rànquing d'intervencions contra el procés, si bé la llista d'actors és interminable. I no només polítics: també n'hi ha del món mediàtic i acadèmic, la judicatura (n'han parlat els presidents del TC o del Suprem) o l'àmbit econòmic, el més prudent fins ara. Hi ha també informes i manifestos de think- tanks, empresaris i bancs alemanys o de l'agència Moody's, contestats per altres de la Cambra de Barcelona, grups d'advocats i economistes o del mateix govern.

Mitjans i fòrums

Tots els mitjans, tant unionistes com sobiranistes, donen ampli cobriment al debat, si bé, en proporció, és més fàcil trobar arguments del no en els segons que no pas del sí en els primers. Aquest fet contrasta amb els altaveus que sí que ha trobat el govern català a l'exterior, ja que molts i grans mitjans han publicat articles favorables al procés, de Mas o el conseller Mas-Colell, si bé també els ambaixadors a Itàlia o Suïssa han publicat allà articles contraris. Destaca també la poca pedagogia catalana en fòrums a Espanya, i la gairebé nul·la existència de fòrums de debat amb opinions d'uns i altres.

Darrera actualització ( Dilluns, 2 de juny del 2014 02:00 )