Canvi de rei i canvi de règim

Calen polítics conscients que fa falta canviar moltes coses, començant per la Constitució, i que cal renovar la democràcia

La Vanguardia en català | 08/06/2014 - 00:00h


Borja de Riquer i Permanyer


En el discurs de comiat polític el rei Joan Carles justificà la seva abdicació dient que calia que una generació més jove emprengués "les transformacions i reformes que la conjuntura exigeix". Sembla que el monarca és conscient de la greu crisi que pateixen quasi totes les institucions sorgides de la transició i també del desprestigi de la mateixa Corona. Però aquesta situació es soluciona simplement abdicant i canviant de rei? Em penso que no.

La institució monàrquica a l'Espanya contemporània ha passat per nombrosos moments de crisi i d'impopularitat, per això comparar la situació actual amb els dos precedents més propers tal vegada pot ser útil. L'any 1930, després de la dictadura de Primo de Rivera, només hi havia dos polítics amb prou prestigi per a salvar la monarquia d'Alfons XIII: Santiago Alba i Francesc Cambó. Per diferents motius cap dels dos s'atreví a encapçalar una proposta de canvi constitucional que renovés radicalment la vella política del règim de la restauració. Minimitzaren els riscos que es corrien, perderen el temps amb excessius dubtes i no s'adonaren de la republicanització massiva que s'estava produint. El resultat fou que el 12 d'abril de 1931 unes eleccions municipals es convertiren en plebiscitàries i que els seus resultats comportaren la caiguda d'aquell desprestigiat règim monàrquic.

No passà el mateix durant els anys 1976-1977, tot i que la nova monarquia de Joan Carles necessitava legitimar-se donat que era filla de la dictadura franquista. Després del desastrós govern Arias-Fraga, l'audàcia política d'Adolfo Suárez salvà la monarquia. Suárez va prendre la iniciativa i dirigí un procés ben arriscat: havia de pactar amb l'oposició antifranquista i neutralitzar els ultres immobilistes. Aquells pactes, basats a confegir un nou règim democràtic, que culminaren en la Constitució de 1978, estabilitzaren la monarquia joancarlista.

La situació d'avui és força diferent, però no hi ha cap dubte que també existeixen alguns elements similars. La institució monàrquica està notablement desacreditada, és escassament valorada pels ciutadans i obté els índexs de popularitat més baixos des del 1975. A més, hi ha la percepció comuna d'estar en una crisi políticageneralitzada i en esgotament del model constitucional del 1978. I també és força evident la baixa qualitat de la democràcia espanyola. S'ha perdut la confiança en els partits i en els polítics pels continuats casos de corrupció que protagonitzen. El sistema judicial està en entredit i el Tribunal Constitucional ha perdut la seva independència i autoritat moral. La societat espanyola viu la crisi econòmica més greu de tota l'etapa democràtica. I, per acabar-ho d'adobar, hi ha la candent qüestió catalana. Són massa coses alhora, i massa greus, per no adonar-se que els moments són crítics i que ens trobem en una cruïlla decisiva.

Una situació com aquesta requereix l'actuació d'autèntics homes d'Estat. De polítics que tinguin visió de futur, que pensin a mitjà i a llarg termini, que siguin conscients que cal canviar moltes coses, començant per la Constitució, i que cal renovar la democràcia. Polítics que pensin més en els ciutadans que en el seu partit i en els seus interessos particulars, que s'adonin de la necessitat de canviar de model d'Estat i de règim polític. Que vegin que cal replantejar la política econòmica i anar cap a un autèntic pacte social. I que finalment gosin afrontar amb valentia la qüestió catalana.

Ara la paraula la tenen, bàsicament, el govern del PP i la principal força de l'oposició, el PSOE. ¿Tindran l'audàcia d'aprofitar l'especial conjuntura oberta pel canvi de monarca per endegar les transformacions i les reformes necessàries? Jo tinc els meus dubtes. Crec que els actuals dirigents dels dos partits institucionals, PP i PSOE, són excessivament porucs. Em temo que tendiran a no donar-se per al·ludits i a mirar cap a una altra banda, a deixar passar el temps i a deixar podrir les coses.

Actuaran així perquè el PP està convençut que, si hi ha una lleugera recuperació econòmica, guanyarà les eleccions generals de l'any 2015, i amb això ja en té prou. I el PSOE, que passa per una crisi profunda i es troba sense un dirigent amb autoritat i sense proposta política convincent, donarà prioritat a evitar l'enfonsament. Els dirigents dels partits institucionals són, per essència, conservadors de les posicions assolides. Prioritzen, per damunt de tot, guanyar les eleccions i controlar el seu partit, encara que això suposi divorciar-se de la ciutadania. És per això que veig dubtós que reconeguin que bona part dels ciutadans volen un canvi que dignifiqui la democràcia i que estableixi un nou consens polític, social i identitari. No donen símptomes de voler replantejar-se la idea d'Espanya i d'adonar-se que si persisteixen en l'obsoleta tesi de la nació espanyola única i obligatòria, serà impossible encabir-hi ni Catalunya ni el País Basc. El seu immobilisme generarà reaccions ciutadanes, incrementarà la indignació de col·lectius socials cada cop més nombrosos, ampliarà el sobiranisme català i avivarà el republicanisme al carrer.

D'aquesta manera, si en el PP i en el PSOE s'imposa la miopia política i els petits interessos de partit, s'haurà desaprofitat una gran oportunitat i el futur de la monarquia de Felip VI estarà ple d'incertituds. Recordeu l'any 1930.