Consens només a la caverna

Un consens sense l'esquerra, sense Catalunya i sense Euskadi esdevé tot el contrari

La Vanguardia en català | 15/06/2014 - 00:00h


Jordi Barbeta

Barcelona


Vist això de dimecres al Congrés dels Diputats, queda meridianament clar que el consens constitucional del 1978 ha deixat d'existir. El resultat de la votació, amb un 85% de diputats que van votar a favor de la llei orgànica d'Abdicació, equival al reflex a la paret de la caverna de les ombres i aparences d'una realitat inexistent, tal com ho va descriure Plató al llibre VII de La república.

La Constitució espanyola va obtenir fa 36 anys suports transversals des del punt de vista ideològic i també territorial i ara mateix no existeix ni l'un ni l'altre. L'esquerra hereva del Partit Comunista, que va ser el primer partit de l'oposició al règim de Franco que va assumir la bandera monàrquica, ha caigut pel camí i les minories nacionals que el constituent es va esforçar a integrar s'han vist progressivament excloses. No només això. La votació favorable del PSOE a la llei orgànica també fa una impressió equivocada de la posició del col·lectiu socialista, molt més diversa i crítica amb l'statu quo del que fa veure el reflex de la caverna. Poques vegades com dimecres passat els diputats socialistes van abandonar l'hemicicle amb el cap tan cot.

Amb tot, alguns oradors que no van donar suport a la llei orgànica van expressar les seves esperances en la nova etapa que comença. <MD+>"Espero que el nou rei sigui sensible tant a les demandes de la ciutadania de Catalunya com a la crisi de les institucions", va dir Duran Lleida. "Demanem valentia i determinació al futur monarca perquè afronti amb realisme els problemes de l'Estat i la seva ciutadania", va afegir el portaveu del PNB, Esteban Bravo. Fins i tot la conclusió de Cayo Lara (IU) es va centrar en la crisi del sistema: "S'ha esgotat un model que vostès, els banquers i els grans empresaris, volen perpetuar amb l'aparença de canviar tot perquè res no canviï".

Així que la monarquia no és un problema en si mateixa. Sobren, sens dubte, les llagoteries càndides del tipus "sense el Rei no hi hauria democràcia", però ja firmarien molts dels que es van negar a donar suport a la llei orgànica d'Abdicació que el sistema democràtic espanyol funcionés com a Suècia, Noruega, Dinamarca, Holanda o el Regne Unit... El problema que es denuncia no és la monarquia, sinó els qui pretenen amagar-se darrere seu per privatitzar un sistema polític que fa aigües per per tot arreu com sostenen fins i tot conspicus intel·lectuals partidaris de la continuïtat dinàstica.

Un consens constitucional sense l'esquerra, sense Catalunya i sense Euskadi esdevé tot el contrari. Més tard o més aviat, com en el mite de la caverna, el presoner que s'ha alliberat i ha comprovat la realitat exterior es veurà en l'obligació moral de convèncer els altres presos que viuen en l'engany i la falsedat. El passat sempre intenta apropiar-se del futur, però sempre acaba superat pels esdeveniments. Tot arribarà.