I ara, quina consulta?

Volem decidir, però hauríem de decidir sobre solucions a l'altura del problema polític que estem vivint

La Vanguardia en català | 16/06/2014 - 00:00h


Ramon Espasa


Els espectaculars resultats de les eleccions europees mereixen anàlisis i avaluacions molt acurades. A Catalunya, l'espai pel dret a decidir s'ha consolidat a l'alça. Ara bé, aquests resultats no sols no trastoquen les següents consideracions, sinó que, en la meva opinió, les fan més pertinents.

Si recordem el debat del Congrés dels Diputats sobre el referèndum (8/IV/2014), no podrem per menys de coincidir amb les paraules del president Mas: "No ha estat un punt final, però sí un gran punt i a part". Les posicions de les diferents forces polítiques foren ben clares. Ho vam veure, i cadascú se n'ha format el seu criteri. Per a mi el més interessant ha estat comprovar, un cop més, com s'enfrontaven i no s'escoltaven les dues versions d'un mateix i gran problema polític. En una atmosfera de solemnitat i respecte, com corresponia, la versió legalista mostrà una argumentació abundant i prolixa, però tan estreta i rocosa, que a la fi resultava pobra i defensiva de tan inflexible com es mostrava. Una legalitat que certament hi és, existeix, i que des del 1978 hem construït entre tots, també les forces polítiques catalanes. Una legalitat, però, que en mans dels dos partits majoritaris ara pretén no reconèixer ni un àtom de legitimitat a les demandes dels comissionats del Parlament de Catalunya. En definitiva, una nació, l'espanyola, hegemònica dins l'Estat, que es nega a reconèixer l'altra, la catalana, més petita, més dèbil i sense Estat. L'altra versió presentà una legitimitat absolutament real, sentida i transversal, que es dibuixa però nimbada d'un adamisme jurídic, d'una immediatesa i d'una peremptorietat política que acaba erosionant el nucli de raó i justícia que vehicula. Una legitimitat que en la seva vehemència arriba també a negar l'altra nació, reduint-la sols al concepte jurídic d'Estat.

En aquestes condicions, amb aquesta radical incomprensió, com avançar a partir d'ara? Semblaria que ara el més sensat seria activar la redacció i aprovació de la llei de Consultes 2014, assegurant que el seu redactat resulti congruent amb l'Estatut (i per tant, també amb la Constitució). Aquest nou marc legal podria permetre una consulta que impulsés el dret a decidir, però siguem clars, no sota l'enunciat literal de la pregunta que es va consensuar el desembre proppassat. El contingut i la pregunta d'aquesta consulta necessàriament legal -com Mas reclama insistentment- podria i hauria de permetre ampliar el consens i suport de més forces polítiques, com per exemple el PSC. Més unitat a Catalunya és, sempre, més força a Espanya. Aquesta és una constatació obvia però no sempre observada ni buscada. Durant més d'un segle (candidatura dels quatre presidents el 1901; Mancomunitat el 1914; Estatut del 1932; Estatut del 1979; Estatut del 2006), el resultat i/o el rendiment obtingut en cada negociació Catalunya-Espanya ha estat directament proporcional al grau d'unitat assolit pel catalanisme polític. El resultat d'aquesta consulta hauria de, no sols permetre sinó obligar a una negociació directa i singular del Govern català amb l'espanyol. Seguint a Rubio Llorente, expresident del TC, caldria començar pel mutu reconeixement de nació per nació. Un acord específic el contingut del qual, òbviament, hauria ineluctablement de ser votat/referendat per la ciutadania de Catalunya, que podria exercir així el seu dret a decidir.

Després es poden i s'han de buscar les solucions jurídiques més adients (nova Disposició Addicional; blindatge de competències; delegacions de competències; etcètera). Així doncs, els elements essencials per als catalans serien: màxima unitat possible entre les forces polítiques; mixtura ponderada entre legitimitat i legalitat; singularitat en la negociació i l'acord; votació final i referendària del poble català.

En situacions polítiques complexes la política posa en joc el seu prestigi i les seves capacitats. Un litigi difícil i polièdric amb components socials, econòmics, jurídics, nacionals, etcètera, no pot tenir una solució simple i senzilla. Les solucions en tot cas han d'incloure i superar la complexitat dels problemes en presència. Per tant, indefugiblement seran també solucions complexes. En política, com en les matemàtiques, l'aparent senzillesa de la solució d'un problema amaga el laboriós procés de construir la "fàcil" fórmula de la solució. En canvi, si la solució es es pretén més senzilla que el problema per resoldre, segur que no és una bona solució. Dit d'una altra manera, el nus gordià que Alexandre el Gran resolgué tan ràpidament amb el tall de la seva espasa no és més que un bell exemple de la mitologia grega.

Volem decidir i hem de votar, per descomptat. Ho demana una gran majoria dels ciutadans de Catalunya que desitja exercir el seu dret a decidir. Però hauríem de decidir sobre solucions a l'altura del problema polític que estem vivint. Pel forat de la gatera no ens escaparem del problema, i a més potser hi perdríem fins i tot els bigotis.