El Punt Avui

El papa i el cas de Catalunya

19/06/14 02:00 NARCÍS OLIVERES TERRADES
Francesc I va dir que
la secessió d'una nació sense un antecedent d'unitat forçosa s'havia d'agafar amb moltes pinces

Des del 25 de maig, data de la celebració de les eleccions al Parlament Europeu, s'han produït esdeveniments rellevants, com ara la dimissió d'Alfredo Pérez Rubalcaba o l'abdicació del rei Joan Carles I; o la indefinida decisió de Josep Antoni Duran i Lleida, que encara no se sap amb exactitud quins objectius personals perseguia; o la decisió de Susana Díaz de no aspirar a la secretaria general del PSOE; o la dimissió de Pere Navarro de primer secretari del PSC; o l'entrevista del papa Francesc. Tots ells, d'una manera o altra, tenen alguna relació i es fa difícil reflexionar-hi, ja que moltes afirmacions tingudes per irrefutables han deixat de tenir aquesta condició. Es perceben signes d'hesitació en la ciutadania o, sovint, de pèrdua de confiança, reflectida en un convenciment cada vegada més estès del descrèdit de la classe política. El caràcter exemplar del passat que contribuïa a preservar les pròpies conviccions i ideologies, en funció de les quals es pogués orientar sense reserves el present, s'ha esvaït. Aquesta precarietat i incertesa no tothom l'assimila. Sorgeixen moviments que poden ser qualificats d'antisistema que assoleixen èxits electorals remarcables. El temps s'accelera i tot es fa cada vegada més complex, fins al punt d'impedir-nos de vegades la comprensió del que succeeix, la qual cosa es pot resumir en la reflexió del Nobel de Química de l'any 1997, Ilya Prigogine: l'única certesa que es por tenir és que vivim en un món d'incerteses.

L'entrevista de Papa Francesc a La Vanguardia m'ha interessat d'una manera especial. Va parlar de qüestions d'actualitat, i en ser interrogat sobre si l'amoïnava el conflicte entre Catalunya i Espanya va respondre que tota divisió l'amoïnava, tot i que va distingir tot seguit que hi havia independència per emancipació i independència per secessió, i que calia estudiar un per un els casos d'Escòcia, la Padània i Catalunya, i va concloure que la secessió d'una nació sense un antecedent d'unitat forçosa s'havia d'agafar amb moltes pinces i analitzar-la en tots els aspectes. No va dubtar a introduir el terme nació, profundament ancorat tant en la cultura com en la història dels pobles i que inclou els elements fonamentals de la seva identitat.

Precisament sobre l'emancipació, el president Mas, el maig del 2011, en un acte de presentació del llibre Joventut Nacionalista de Catalunya. Escola de patriotes, va defensar un projecte d'emancipació nacional d'autoafirmació i va dir que no era de confrontació, sinó a favor dels nostres objectius i de la nostra marxa com a país. I pel que fa a l'antecedent d'unitat forçosa, l'annexió de Catalunya a Castella va ser un acte d'unitat forçosa plenament documentat en el Decreto de Nueva Planta de 1716 que la justifica literalment por el derecho de conquista, i per tant és inqüestionable. La voluntat d'imposar-la és contínua i particularnent notòria en el tema lingüístic, i si en el 1716 Felip V recomanava conseguir el efecto sin que se note el cuidado, ara el ministre Wert, prescindint del cuidado, declara obertament en seu parlamentària que el seu objectiu és españolizar a los niños catalanes. Hi ha documents que demostren la unitat forçosa: els esmentats decrets; o la sentència del Tribunal Constitucional de 28 de juny de 2010, relativa a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006, aprovat per referèndum pel poble de Catalunya, en la qual es declara que manquen d'eficàcia jurídica les expressions “Catalunya com a nació” i “realitat nacional de Catalunya”, menystenint la voluntat expressada democràticament en el referèndum; o el diari de sessions del Congrés dels Diputats donant fe de les paraules del senyor Wert. No és llegenda, són fets documentats.

No és difícil reflexionar sobre el cas de Catalunya. La unitat forçosa hi va ser, encara hi és. Documentada i autentificada. Tenim una certesa: la nostra voluntat de decidir.