El dret a decidir creua l'Ebre

Les bases de l'immobilisme es debiliten; un país amb nou Rei, bloquejat per barons de vella escola?

La Vanguardia en català | 22/06/2014 - 00:00h


Enric Juliana
Madrid

El dret a decidir ha creuat l'Ebre, entre Mequinensa i Ascó, entre Benissanet i Amposta, entre Twitter i Facebook, i entre les mil i una sobretaules que ha provocat l'abdicació del rei Joan Carles. Les enquestes ho detecten. Un segment significatiu de la societat espanyola està reciclant una idea que fins ahir semblava exclusiva dels catalans emprenyats. La reclamació del vot com a senyal de protesta. El desig de corregir des de baix una democràcia que es percep massa controlada des de dalt. El desig de prendre la paraula sobre assumptes importants, més enllà del que digui la Constitució del 1978. El dret a decidir està creuant l'Ebre per espanyolitzar-se i podria ser que l'ala més reconcentrada del sobiranisme català -el Partit dels Capifcats- sigui l'última a assabentar-se'n.

Les enquestes realitzades a propòsit de l'abdicació estan captant el fenomen amb notable precisió: al voltant del 60% dels espanyols comença a sentir-se seduït per la música decisionista. Fa unes setmanes, poc després de la renúncia de Joan Carles I, una enquesta de Metroscopia per al diari El País situava en el 62% el percentatge de ciutadans espanyols que, en un moment o un altre, els agradaria ser consultats sobre la forma política de l'Estat. L'enquesta de Feedback que avui publica La Vanguardia, immediatament després de la proclamació de Felip VI, redueix una mica aquest percentatge, el matisa, però no l'anul·la. El 57,7% considera que avui existeix una demanda social amplia per convocar un referèndum sobre monarquia o república. Hi ha ganes de votar, sense que sigui majoritari el desig d'ensorrar l'ordre constitucional del 1978. Guanyaria la monarquia parlamentària amb una certa contundència. L'abdicació de Joan Carles de Borbó ha enfortit la institució i el nou Rei cau bé. Felip VI obté una bona puntuació (6,6), clarament superior a la de les altres institucions espanyoles, amb la probable excepció de les forces armades, molt valorades des que actuen a l'exterior ajudant gent en dificultats.

El Rei Intèrpret -així va definir ell mateix el seu paper dijous passat- comença amb el suport majoritari de la societat. El rei emèrit guanya punts després de l'abdicació. No hi ha crisi de règim en majúscules, però, renoi, a la gent li agradaria ser consultada. S'han acabat els temps de les adhesions incondicionals i indestructibles.

S'ha esgotat, definitivament, la força propulsiva de la transició. Comença a ser majoritària la inestable coalició que avui formen els madurs indignats, irritats i decebuts; els jubilats que, consumat el fatigós temps dels equilibris i les hipoteques, tornen a les causes de la seva joventut, rebatejats, renascuts, nets del pecat original pactista; i bona part de les generacions que no van viure la transició i que no van conèixer la por: el pacte quotidià amb la por: la presència constant del límit. En els últims vint anys, la molt singular evolució capitalista d'Espanya i amb ella, Catalunya, també Catalunya -el temps de les pilotes i dels pelotaris, el temps de l'especulació desfermada-, ha donat un extraordinari estímul a la idea que tot és possible amb ambició, gosadia i il·lusió. Prosperitat i autoajuda. Benestar estable i imperi de la voluntat. La crisi està capant aquesta visió del món. La decepció és enorme. Hi ha ràbia. Hi ha ganes de sotmetre-ho tot a votació, sense posar en risc l'estabilitat de fons. Aquesta és la principal conclusió de l'enquesta que avui publica La Vanguardia. El decisionisme ha creuat l'Ebre, però no estem en fase preinsurreccional. El 85% dels espanyols -inclosos els catalans- tenen invertits els seus estalvis en la propietat immobiliària, el percentatge més alt d'Europa, juntament amb Itàlia, amb la particularitat que els italians estan molt menys endeutats. El resultat és una societat hipotecada, enfadada, definitivament desencisada, que comença a tenir comportaments propis de les velles democràcies europees. Assaja nous vots de protesta. Juga amb la possibilitat de tombar la taula de joc, vejam què passa. Es manté radicalment expectant. No es casa amb ningú. La discreta afluència de gent a Madrid per veure passar Felip VI és eloqüent. L'oficialisme exagerat i castís de l'Ajuntament de Madrid i la fredor de la gent. I els joves reis, al mig, convocant un nou consens.

El dret a decidir ha creuat l'Ebre i l'enquesta d'avui assenyala que el 60% dels espanyols -pràcticament el mateix percentatge que considera positiu el relleu al capdavant de l'Estat-, és favorable a un gest del Govern cap a Catalunya, en matèria econòmica, de blindatge de competències i de nacionalitat cultural. L'asimetria s'obre pas, lentament. Els espanyols contraris a la consulta catalana han baixat al 50%. Els favorables pujen al 47%. Són dades rellevants. No és la fotografia de fa un any. La base sociològica de l'immobilisme governamental sembla que es debilita,

La música decisionista creua l'Ebre i les baronies del Partit Popular es converteixen en els principals bastions de l'immobilisme, espantats davant la possibilitat de perdre el poder d'aquí a un any. Un país amb nou Rei, bloquejat per barons de la vella escola?