Tarradellas, què hi diria?

Hauria marcat la nova agenda política interpretant de manera irreversible el primer discurs del Rei

La Vanguardia en català | 25/06/2014 - 00:00h


Antoni Puigverd

Catalunya emergia de les primeres eleccions del 1977 amb un mapa polític ben diferent del de la resta d'Espanya. Descomptada la violència d'ETA, Catalunya ja era aleshores "el problema"; com sempre. Josep Tarradellas i Adolfo Suárez es necessitaven l'un a l'altre. Tarradellas havia de dur el llarg exili de la Generalitat a port; i Suárez no podia tenir Catalunya en contra: altrament, perillava la reforma democràtica. Tarradellas va volar a Madrid des de l'exili. L'entrevista amb Suárez va anar malament; però Tarradellas va dir als periodistes que tot anava per bon camí. Aquelles declaracions de Tarradellas van transformar una situació molt negativa en positiva. Gràcies a aquell gest, i a l'efecte sorpresa consegüent, Tarradellas es va apropiar de les expectatives que havia generat la trobada. El que va venir després és història: la Generalitat s'incardinava a l'Estat com una realitat anterior a la Constitució, tot connectant la legalitat republicana a la democràcia que naixia de la reforma del franquisme.

He pensat aquests dies en aquella intervenció genial de Tarradellas que va canviar la història. I em pregunto què hauria passat dijous, sortint de l'acte de proclamació del nou Rei, si en comptes d'Artur Mas, el president de Catalunya hagués estat Josep Tarradellas. Imagino Tarradellas aplaudint el discurs del nou Rei, per bé que, internament, decebut per l'absència del terme "nacionalitat". I l'imagino desconcertant a tothom, just després de la sessió, aprofitant a favor seu tota l'energia positiva acumulada per Felip VI. I afirmant: "La disposició del nou Rei és magnífica i les seves referències a la diversitat espanyola són una invitació clara a la necessitat de trobar un espai singular per a Catalunya. Estic disposat a negociar aquest espai amb Rajoy, si és que el president espanyol se sent concernit pel temps nou que inaugura el Rei". Per sorpresa, hauria marcat la nova agenda política tot interpretant de manera irreversible el primer discurs del Rei.

Certament, la sortida d'aquest meu Tarradellas de fantasia hauria estat errònia, si es tracta d'anar al xoc, afavorint la línia d'ERC, o bé de forçar eleccions anticipades (que, tal com han anat les europees, no se sap com sortiran). Però no hauria estat tan desencertada, si l'objectiu fos sortir del pou i trobar la manera de positivar, aprofitant l'aparició de Felip VI, l'exigència de canvi que la major part de la societat catalana reclama a les institucions espanyoles.

El fatalisme (o tot o res) impregna la part més mobilitzada de la societat catalana. Tarradellas no l'hauria pas avalat. No, almenys, sense haver explorat altres recursos, com ara l'anticipació, la sorpresa i la capacitat d'apropiar-se de la força del contrari, aprofitant el temps nou de Felip VI. Mas cada dia té més perfil de víctima. I s'hi posa bé, tristament bé. Es diu que no té cap més sortida. Però el fet és que la setmana passada va deixar escapar una gran possibilitat de fer política. Es va quedar quiet. Com Rajoy. Esperen que la política la facin els altres.