Bloqueig i doble llenguatge

S'han instal·lat dos discursos: l'un per quedar bé a Madrid l'altre a Barcelona

La Vanguardia en català | 29/06/2014 - 00:00h


José Antonio Zarzalejos


La qüestió està plantejada en termes clars. La consulta del 9-N no pot celebrar-se legalment perquè 1) el Tribunal Constitucional, en sentència unànime de 25 de març d'aquest any, va anul·lar l'apartat primer de la declaració del Parlament de gener del 2013 que definia Catalunya com subjecte polític sobirà, encara que va reconèixer que el dret a decidir seria legal si s'articulés per procediments constitucionals, 2) el ple del Congrés dels Diputats celebrat l'abril passat va rebutjar la proposició de llei del Parlament d'autorització de delegació de la facultat de convocar referèndums populars consultius prevista a l'article 92 de la Constitució i 3), partint de l'anterior, el president del Govern central va declarar dilluns passat que en tant que es mantingui una consulta il·legal que pregunta sobre la possibilitat de la secessió de Catalunya serà molt difícil que s'obri un diàleg entre l'Executiu i la Generalitat.

Aquesta és la situació avui dia. Però podria ser diferent si, per una part Mas i per l'altra Rajoy, s'aproximen a un terreny comú que no pot ser altre que el d'una reforma constitucional que reculli la singularitat catalana en uns termes prou transversals a Catalunya i assumibles per a la resta d'Espanya, en la qual, com apuntava el sondeig de La Vanguardia de diumenge passat, hi ha la creença en la necessitat de fer un "gest" i, si és comú, també celebrar un referèndum que no podria ser sinó per avalar -o no- les novetats constitucionals que requerís solucionar la crisi actual de cohesió territorial.

És possible aquesta opció, anomenada tercera via? En aquest moment, no. Per una raó evident: perquè el president Mas, segons el diagnòstic que assegura que aquest procés sobiranista es produeix "de baix a dalt", no podria, encara que volgués, canviar el curs dels esdeveniments després d'haver alimentat dinàmiques socials -especialment l'ANC i altres organitzacions en la seva òrbita- que s'han convertit en autònomes i poderosíssimes. Aquestes agrupacions i els seus portaveus només acompanyen tàcticament i puntualment els terceristes però, en el fons, i de vegades freqüentment en la forma, els menyspreen. Seria el cas del PSC, però no l'únic.

Igualment, el president del Govern espanyol té els seus handicaps. Les baronies del PP, a menys d'un any de les eleccions autonòmiques i municipals, branden de nou l'emulació fent, de facto, inviable un acostament si no és amb un altíssim cost per a Rajoy. Tampoc no hi és gaire favorable el PSOE, atrinxerat a Andalusia, que es creu protegit sota el dosser del federalisme, quan és sabut que -sent la federalització de l'Estat autonòmic una bona alternativa- ni CiU ni ERC no participen de les seves bondats. Els candidats a la secretaria general del PSOE -tant Madina com Sánchez- ja s'han manifestat sobre la impossibilitat de la consulta en les actuals circumstàncies.

En aquest context bloquejat, reclamar l'arbitratge del Rei és un recurs greu i institucionalment perillós que no va enlloc i només deteriora el Monarca. En l'enquesta de La Vanguardia de diumenge passat quedava explicitat que una majoria de catalans -malgrat que té una bona opinió del nou Monarca- era escèptica sobre la contribució de Felip VI a aquest conflicte. Així es manifestava el 60% dels votants de CiU i el 80% dels d'ERC. A més, un 40% avalava l'abstenció de CiU en la llei d'abdicació. O sigui, que a la Catalunya secessionista hi ha una pulsió antimonàrquica que el president Mas també ha interioritzat seguint les inèrcies socials de l'independentisme. Felip VI, no obstant això, continuarà en la línia del seu discurs i de l'actitud mostrada a Girona dijous passat.

Entre la Diada i el 9-N, podrem visualitzar bé qui té el control del procés sobiranista a Catalunya i de quina manera fa evident el seu poder dissuasiu sobre la Generalitat. Perquè seran dos mesos i mig de debat social al carrer molt més que en altres àmbits polítics i institucionals. Llavors serà l'hora de la veritat. Per als que han parlat i per als que han callat. I especialment per als que han resignat les seves responsabilitats envers la societat catalana i espanyola. I això serà així, els agradi que es digui o no a alguns que cal oposar al millor Quevedo: "No he de callar por más que con el dedo / ya tocando la boca o ya la frente / avises o amenaces miedo". I no els agrada als qui, amb el seu radicalisme i hipocresia, han fragilitzat la institucionalització catalana i acoquinant la seva societat civil fins al punt de fer-la callar o, pitjor encara, d'instal·lar el doble discurs: l'un per quedar bé a Madrid i l'altre per quedar bé a Barcelona.