Un Govern isabelí

Beteta justifica la manca de rebaixa fiscal a la classe mitjana: "Són el gruix de la recaptació"

La Vanguardia en català | 01/07/2014 - 00:00h


Germà Bel

Fa una setmana el secretari d'Estat, Antonio Beteta, explicava la reforma de l'IRPF a TVE (que se segueix rebent a Catalunya, per si han sentit parlar de falta de pluralitat informativa). Preguntat per l'absència real de rebaixa a les rendes mitjanes, deia: "És que són milions... són el gruix de la recaptació" (des de 36'35'', a https://www.youtube.com/watch?v=IPRMihdaoYU ). Em va recordar la negativa a implantar el sufragi universal en la recta final del règim isabelí, la dècada del 1860, perquè suposaria afegir uns milions més d'electors als ja habilitats amb el sufragi censatari; uns 400.000 propietaris, poc més del 2% de la població.

I és que el Govern central té uns trets ben isabelins. Tornem a la reforma de l'IRPF, que concentra la rebaixa impositiva en les rendes més altes (perquè són pocs, és clar), i preveu reduir la recaptació en més de 4.000 milions d'euros l'any, alhora que sotmet a setges addicionals les hisendes regionals, que proveeixen serveis bàsics com educació i sanitat. Doncs després d'anunciar la reforma de l'IRPF, el ministre Montoro anuncia una altra demora de la reforma del finançament autonòmic, perquè no hi ha recursos i a més generaria enfrontaments territorials. Tot i que la reforma fos obligada per llei ja el gener de 2014, i les regions mediterrànies i Madrid estiguin menys finançades, alhora que pateixen un nivell de preus superior que encareix els serveis.

La nòmina de ministres isabelins no s'acaba aquí. Seguiu el ministre Fernández Díaz, que, com un cap de policia de mitjans del segle XIX, amenaça amb una invasió de terroristes gihadistes una Catalunya independent. O la ministra Báñez, que presumeix de solidaritat estatal amb els pensionistes catalans, com si ignoréssim que el dèficit actual de la Seguretat Social és menor a Catalunya que en el conjunt de l'Estat, de manera que els cotitzants i contribuents catalans sufraguen el dèficit català i, a més, una part del de la resta d'Espanya. O la ministra Pastor, que portant aquí i allà el corredor mediterrani, el defineix oficialment com "el que unirà Madrid i els principals ports de la costa est espanyola amb Europa" (pàg. 24 de http://www.adif.es/es_ES/conoceradif/doc/ CA_DRed_Completo.pdf ). I no parlem de Ruiz-Gallardón, amb el seu retroavortament i l'aforament exprés... Governen sobre súbdits, en lloc de per als ciutadans.

Em sembla respectable oposar-se a un Estat català per motius identitaris (més del doble de freqüents en el No que en el Sí) o per interessos empresarials si es depèn crucialment del mercat espanyol. Però el sopar de duro que l'economia aniria pitjor en un Estat català no s'aguanta per enlloc. Espanya és el país 125 de 148 en càrrega per la regulació governamental (al Global Competitiveness Report, del World Economic Forum) i el 142 de 189 en facilitat per crear empreses (el pitjor d'Europa, a l'informe Doing Business, del Banc Mundial). Era propi del règim isabelí controlar-ho tot mitjançant la rigidesa regulatòria, i així seguim. No sabem exactament fins a quin punt es pot fer millor. Però, per descomptat, pitjor impossible.