El paperet

Que no abundin els estadistes de xiruca, perquè d'altres s'aprofiten de la ingenuïtat de la barretina

La Vanguardia en català | 04/07/2014 - 00:00h


Pilar Rahola | 

Malgrat estar protagonitzant un repte amb vocació èpica, el procés català respira una certa condició naïf, com si fos una èpica amb xiruques, la qual cosa no és negativa, perquè delata l'autenticitat de la seva dimensió popular. És a dir, la seva ingenuïtat parteix de la veritat del procés, construït de baix a dalt i solidificat sobre les emocions, els arguments i les reivindicacions d'una gran majoria del poble català. De manera que el que seria considerat un defecte a qualsevol manual polític (amb el risc afegit de generar errors de gruix), representa també una virtut, perquè ens parla d'autenticitat, sinceritat i veritat.

Dit altrament, els de l'Assemblea Nacional Catalana i la resta d'esforçades entitats que han posat els fonaments de la marea sobiranista no són professionals de l'estadisme ni fins estrategs, sinó un conjunt de gent del "poble menut" (per dir-ho a la manera dels moviments republicans del segle XIX), que s'ha arromangat, gratis et amore, per canviar el curs de la nació catalana. I, després de dues grans diades i a les portes de la que serà, molt probablement, la Diada més impressionant de la nostra història, només podem felicitar la bona feina, la seva capacitat organitzativa i el seu impressionant èxit. Quan Lluís Llach va cantar allò d'"amb el somriure, la revolta", no devia d'imaginar que anys després es convertiria en la marca d'un ingent moviment ciutadà.

I precisament perquè és ingent i ha acumulat èxits tan notables, l'ANC ha quedat col·locada sota la lupa de la santa inquisició, amb el seu exèrcit de martells d'heretges, prestos a trobar els descosits, trencar-li el somriure i convertir-la en una mena de comitè central de la conjura judeomaçònica separatista. Per a segons quins micròfons i portades, no sols són la mà executora del mal, sinó també el seu cervell, per això qualsevol paperet, qualsevol idea de "foc de camp", qualsevol esborrany que circuli amb el seu segell esdevé, segons la mateixa lupa, el llibre blanc de la independència catalana. L'últim, això dels llaguts de guerra. Jo, que vaig tenir un parent que va ser ministre de Marina a la República -amb els satírics versos de Sagarra pertinents-, hauria d'alegrar-me de la idea d'una Marina catalana, però em penso que no és així. La veritat és que, amb tant esforçat català imaginant com serà l'Estat propi, no hi ha temps per a tant divertiment. Però seria desitjable que no abundessin en excés els estadistes de xiruca, perquè, de la ingenuïtat de la barretina, els de l'altre costat en fan una bona vianda. I així tenim portades al·lucinants i atacs gratuïts.

És tan seriós el que tenim entre mans que hauríem de deixar les bromes per a altres temps. No oblidem que el que aquí és pura ingenuïtat en altres verals es prenen com si fos la bíblia de l'independentisme. I, la veritat, el procés català pot fer moltes coses, però que mai, mai, no faci el ridícul.