Perdut entre vies

Ni independència ni tercera via, ens cal treballar per la via extremenya, que és la més rendible

La Vanguardia en català | 07/07/2014 - 00:00h


Francesc-Marc Álvaro | 


Divendres, d'això fa tres dies, els trens de Rodalies de Catalunya van tornar a anar com gairebé sempre: molt malament. A la tarda, quan tornàvem de la feina, la cosa va resultar caòtica, com passa tan sovint. Per passar l'estona, mentre estàvem aturats sense saber res, vaig dedicar una estona a meditar sobre la tercera via, la primera i la segona. Era el més adequat en aquell context. I, llavors, com una epifania, vaig adonar-me que tenen molta raó els que diuen que els partidaris de la independència som uns sentimentals que no toquem de peus a terra. És ben cert.

Som tan sentimentals que, per exemple, encara no hem cremat cap vagó de rodalia (buit, naturalment) per protestar. I som tan fàcils d'acontentar que ens fa il·lusió, fins i tot, que la ministra Pastor -responsable d'aquest desastre- hagi estat convidada al casament del conseller Santi Vila, a qui tan apreciem els que ens desplacem amb aquest servei. Quina germanor! Que rodalia de Barcelona sigui una tifa monumental i que rodalia de Madrid sigui el resultat d'invertir milions durant anys (per part de governs del PSOE i del PP) no té res a veure amb la independència. Té a veure amb la dependència i amb els costums colonials. O té a veure -si voleu- amb l'atzar i amb la psicologia retorçada dels catalans, que ens queixem de vici.

De tota manera, com diuen els savis, el dolor només està dins la ment. Tot passa per aconseguir que arribar tard i perdre milers d'hores deixi d'afectar-te. No és tan complicat. Per exemple, serveix molt de llibre d'autoajuda una conferència -text disponible a la xarxa- de Joaquim Coll, vicepresident primer de Societat Civil Catalana, entitat partidària de mantenir Catalunya dins d'Espanya i, sobretot, de no consultar mai aquest assumpte als catalans. Segons Coll, no n'hi ha per tant: "De veritat algú pot creure que els nostres problemes territorials o els debats lingüístics són tan greus i insuperables? Més aviat -veient com està el món- són drames existencials que fan riure". I tant, tots els que patim cada dia el dèficit inversor del Govern espanyol en la xarxa de rodalia ens fem un tip de riure, ens pixem. Fa tant de riure com saber que el número dos d'una entitat que invoca emfàticament la societat civil és, en realitat, un digne funcionari (amb temps lliure) de la Diputació de Barcelona.

Amb tot, el que em va anar millor per calmar-me mentre Renfe em tenia segrestat va ser assabentar-me que el president d'Extremadura, el popular José Antonio Monago, ha anunciat una rebaixa de l'IRPF a la seva comunitat autònoma valorada en 50 milions d'euros i que afectarà el 90 per cent dels contribuents. Ni independència ni tercera via, ens cal treballar per la via extremenya, que és la més rendible.

Estic segur que, a la vista d'aquests miracles, el ridícul sentimentalisme català es curarà molt aviat.